viernes, 25 de noviembre de 2016

Vam Tocar Fons: De Cruyff a la S.A.D

CATALÀ:

Vam tocar fons: De Cruyff a la S.A.D

Ser del Llevant mai ens ha portat a viure una final a Wembley, tampoc ens ha permès visitar Old Trafford o San Siro per gaudir d’un partit de futbol entre anglesos o italians i valencians; mai ens ha assegurat el gaudir de partits front als millors equips de la lliga de l’estat espanyol, ni de sortir al carrer a celebrar la victòria en la final propietat de l’animalista més gran d’aquest país. Però, tan si val no? No em gaudit sent del Llevant, sent “granotes”? i tant; d’Orriols a Alboraia els nostres seguidors han cridat els gols del nostre equip des de la tercera divisió en els pitjors moments tant esportius com econòmics del nostre club, i també els criden ara a primera. segona o fins i tot a Europa. Ser del Llevant ha sigut sempre més que un simple complement esportiu amb el que ocupar les vesprades del diumenge; era, és i serà tenir l’orgull d’un capgròs entrat en anys per suportar la indiferència de la resta d’habitants del mon respecte a l’existència del degà del país, de suportar els atacs del govern de la ciutat tant en l’apartat polític com el futbolístic i també d’esperar les matinades del diumenge per poder veure un resum del partit del nostre Llevant en una televisió ja extinta.

El sentiment cap a aquest club ha estat sempre present amb més o menys presencia però sempre latent, sobretot a la ciutat de València. No obstant, aquesta afició no es veia reflectida ni en el nivell del equip ni en l’assistència a l’estadi i s’observava també en aquets aspectes aquella definició que s’atribuí al Llevant, la “d’equip ascensor”. Un procés llarg que segueix vigent (malgrat l’augment d’estabilitat els últims anys amb la seguida presència a Primera Divisió) i que existeix des de la creació del club al 1909 però que assolí el seu major exponent la temporada 1980/1981 amb el fitxatge de Johan Cruyff. L’arribada del “flaco” al Ciutat de València amb 33 anys (es retiraria 3 anys més tard) venia amb la intenció de ser aquell fitxatge mediàtic que il·lusionés a l’afició i potser això fou l’únic que va aconseguir ja que en aquell partit contra el Palència el club ingressà 5 milions de pessetes dels quals curiosament 2 acabarien a la butxaca de Cruyff. I dic només, perquè a partir d’aleshores, la positiva ratxa que fins aleshores és mantenia s’esgotà i únicament s’assolí la novena posició provocant atès del fitxatge de Cruyff (i d’altres factors)  el impagament dels salaris als jugadors de la plantilla del Llevant, la dimissió del president i la junta i que Cruyff fes honor per últim cop al seu malnom i “volés” de València als 10 partits.


Des de llavors, un descens a Tercera per pujar dos anys més tard a Segona B, un nou descens a Tercera per pujar de nou a Segona B i així recurrentment fins al 1994. Mentrimentres, el club que celebrava els eu 75é aniversari anomena a un Borbó (el Príncep Felip) com a president d’honor (té collons) i es produeix un continu sanejament econòmic de la institució que conduiria l’any 1994 a la constitució en Societat Anónima Esportiva del Club apuntant-se a una mesura proposada pel govern espanyol per convertir als clubs esportius en un negoci (més encara) i poder (si es vol) sortir a borsa.  Aquesta mesura que fou presa per gairebé la totalitat de clubs de màxim nivell a l’estat espanyol (excepte l’Athletic Club, l’Osasuna, el Reial Madrid i el Barça) no va suposar la liquidació del deute, ni una millora significativa del estat econòmic del club sinó la possibilitat de que en un futur aparegueren corbs, gàngsters i lladres ignorants pels seients dels directius del club  i que lamentablement finalment aparegueren, tots recordem Pedro Villarroel.


CASTELLANO:

Tocamos hondo: De Cruyff a la S.A.D

Ser del Levante nunca nos ha llevado a vivir una final en Wembley, tampoco nos ha permitido visitar Old Trafford o San Siro para disfrutar de un partido de fútbol entre ingleses o italianos y valencianos; nunca nos ha asegurado el disfrutar de partidos frente a los mejores equipos de la liga del estado espa, ni salir a la calle a celebrar la victoria en la final propiedad del animalista más grande de este país. Pero, tanto si vale no? No me disfrutado siendo del Levante, siendo "ranas"? y cuando; de Orriols en Alboraia nuestros seguidores han llamado los goles de nuestro equipo desde la tercera división en los peores momentos tanto deportivos como económicos de nuestro club, y también los llaman ahora primera o incluso a Europa. Ser del Levante ha sido siempre más que un simple complemento deportivo con el que ocupar las tardes del domingo; era, es y será tener el orgullo de un renacuajo entrado en años para soportar la indiferencia del resto de habitantes del mundo respecto a la existencia del decano del país, de soportar los ataques del gobierno de la ciudad tanto en el apartado político como el futbolístico y también de esperar las madrugadas del domingo para poder ver un resumen del partido de nuestro Levante en una televisión ya extinta.

El sentimiento hacia este club ha estado siempre presente en mayor o menor presencia pero siempre latente, sobre todo en la ciudad de Valencia. No obstante, esta afición no se veía reflejada ni en el nivel del equipo ni en la asistencia al estadio y se observaba también en estos aspectos aquella definición que se atribuyó al Levante, la "de equipo ascensor". Un proceso largo que sigue vigente (a pesar del aumento de estabilidad en los últimos años con la seguida presencia en Primera División) y que existe desde la creación del club en 1909 pero que alcanzó su mayor exponente la temporada 1980/1981 con el fichaje de Johan Cruyff. La llegada del "flaco" en el Ciudad de Valencia con 33 años (se retiraría 3 años más tarde) venía con la intención de ser aquel fichaje mediático que ilusiona a la afición y quizás eso fue lo único que consiguió ya que en aquel partido contra el Palencia el club ingresó 5 millones de pesetas de los que curiosamente 2 terminarían en el bolsillo de Cruyff. Y digo solo, porque a partir de entonces, la positiva racha que hasta entonces es mantenía agotó y únicamente se alcanzó la novena posición provocando dado del fichaje de Cruyff (y de otros factores) el impago de los salarios a los jugadores de la plantilla del Levante, la dimisión del presidente y la junta y que Cruyff hiciera honor por última vez a su mote y "volara" de Valencia a los 10 partidos.


Desde entonces, un descenso a Tercera para subir dos años más tarde a Segunda B, un nuevo descenso a Tercera para subir de nuevo a Segunda B y así recurrentemente hasta 1994. Mientras tanto, el club que celebraba los eu 75 aniversario llama a un Borbón (el Príncipe Felipe) como presidente de honor (tiene cojones) y se produce un continuo saneamiento económico de la institución que conduciría en 1994 a la constitución en Sociedad Anónima Deportiva del Club apuntándose a una medida propuesta por el gobierno español para convertir a los clubes deportivos en un negocio (más aún) y poder (si se quiere) salir a bolsa. Esta medida que fue tomada por casi la totalidad de clubes de máximo nivel en España (excepto el Athletic Club, Osasuna, Real Madrid y el Barça) no supuso la liquidación de la deuda, ni una mejora significativa del estado económico del club sino la posibilidad de que en un futuro aparecieron cuervos, gángsteres y ladrones ignorantes por los asientos de los directivos del club y que lamentablemente finalmente aparecieron, todos recordamos Pedro Villarroel.

No hay comentarios:

Publicar un comentario