Vam tocar fons: De Cruyff a la S.A.D
Ser del Llevant mai ens ha portat a viure
una final a Wembley, tampoc ens ha permès visitar Old Trafford o San Siro per
gaudir d’un partit de futbol entre anglesos o italians i valencians; mai ens ha
assegurat el gaudir de partits front als millors equips de la lliga de l’estat
espanyol, ni de sortir al carrer a celebrar la victòria en la final propietat de
l’animalista més gran d’aquest país. Però, tan si val no? No em gaudit sent del
Llevant, sent “granotes”? i tant; d’Orriols a Alboraia els nostres seguidors
han cridat els gols del nostre equip des de la tercera divisió en els pitjors
moments tant esportius com econòmics del nostre club, i també els criden ara a
primera. segona o fins i tot a Europa. Ser del Llevant ha sigut sempre més que un
simple complement esportiu amb el que ocupar les vesprades del diumenge; era,
és i serà tenir l’orgull d’un capgròs entrat en anys per suportar la
indiferència de la resta d’habitants del mon respecte a l’existència del degà
del país, de suportar els atacs del govern de la ciutat tant en l’apartat
polític com el futbolístic i també d’esperar les matinades del diumenge per
poder veure un resum del partit del nostre Llevant en una televisió ja extinta.
El
sentiment cap a aquest club ha estat sempre present amb més o menys presencia
però sempre latent, sobretot a la ciutat de València. No obstant, aquesta
afició no es veia reflectida ni en el nivell del equip ni en l’assistència a
l’estadi i s’observava també en aquets aspectes aquella definició que s’atribuí
al Llevant, la “d’equip ascensor”. Un procés llarg que segueix vigent (malgrat
l’augment d’estabilitat els últims anys amb la seguida presència a Primera
Divisió) i que existeix des de la creació del club al 1909 però que assolí el
seu major exponent la temporada 1980/1981 amb el fitxatge de Johan Cruyff.
L’arribada del “flaco” al Ciutat de València amb 33 anys (es retiraria 3 anys
més tard) venia amb la intenció de ser aquell fitxatge mediàtic que il·lusionés
a l’afició i potser això fou l’únic que va aconseguir ja que en aquell partit
contra el Palència el club ingressà 5 milions de pessetes dels quals
curiosament 2 acabarien a la butxaca de Cruyff. I dic només, perquè a partir
d’aleshores, la positiva ratxa que fins aleshores és mantenia s’esgotà i
únicament s’assolí la novena posició provocant atès del fitxatge de Cruyff (i
d’altres factors) el
impagament dels salaris als jugadors de la plantilla del Llevant, la dimissió
del president i la junta i que Cruyff fes honor per últim cop al seu malnom i
“volés” de València als 10 partits.
Des de llavors, un descens a Tercera per
pujar dos anys més tard a Segona B, un nou descens a Tercera per pujar de nou a
Segona B i així recurrentment fins al 1994. Mentrimentres, el club que
celebrava els eu 75é aniversari anomena a un Borbó (el Príncep Felip) com a
president d’honor (té collons) i es produeix un continu sanejament econòmic de
la institució que conduiria l’any 1994 a la constitució en Societat Anónima
Esportiva del Club apuntant-se a una mesura proposada pel govern espanyol per
convertir als clubs esportius en un negoci (més encara) i poder (si es vol)
sortir a borsa. Aquesta
mesura que fou presa per gairebé la totalitat de clubs de màxim nivell a
l’estat espanyol (excepte l’Athletic Club, l’Osasuna, el Reial Madrid i el
Barça) no va suposar la liquidació del deute, ni una millora significativa del
estat econòmic del club sinó la possibilitat de que en un futur aparegueren
corbs, gàngsters i lladres ignorants pels seients dels directius del club i que lamentablement finalment
aparegueren, tots recordem Pedro Villarroel.
Tocamos hondo: De Cruyff a la S.A.D
Ser del Levante nunca nos ha llevado a vivir una
final en Wembley, tampoco nos ha permitido visitar Old Trafford o San Siro para
disfrutar de un partido de fútbol entre ingleses o italianos y valencianos;
nunca nos ha asegurado el disfrutar de partidos frente a los mejores equipos de
la liga del estado espa, ni salir a la calle a celebrar la victoria en la final
propiedad del animalista más grande de este país. Pero, tanto si vale no? No me
disfrutado siendo del Levante, siendo "ranas"? y cuando; de Orriols
en Alboraia nuestros seguidores han llamado los goles de nuestro equipo desde
la tercera división en los peores momentos tanto deportivos como económicos de
nuestro club, y también los llaman ahora primera o incluso a Europa. Ser del
Levante ha sido siempre más que un simple complemento deportivo con el que
ocupar las tardes del domingo; era, es y será tener el orgullo de un renacuajo
entrado en años para soportar la indiferencia del resto de habitantes del mundo
respecto a la existencia del decano del país, de soportar los ataques del
gobierno de la ciudad tanto en el apartado político como el futbolístico y también
de esperar las madrugadas del domingo para poder ver un resumen del partido de
nuestro Levante en una televisión ya extinta.
El sentimiento hacia este club ha estado siempre
presente en mayor o menor presencia pero siempre latente, sobre todo en la ciudad
de Valencia. No obstante, esta afición no se veía reflejada ni en el nivel del
equipo ni en la asistencia al estadio y se observaba también en estos aspectos
aquella definición que se atribuyó al Levante, la "de equipo
ascensor". Un proceso largo que sigue vigente (a pesar del aumento de
estabilidad en los últimos años con la seguida presencia en Primera División) y
que existe desde la creación del club en 1909 pero que alcanzó su mayor
exponente la temporada 1980/1981 con el fichaje de Johan Cruyff. La llegada del
"flaco" en el Ciudad de Valencia con 33 años (se retiraría 3 años más
tarde) venía con la intención de ser aquel fichaje mediático que ilusiona a la
afición y quizás eso fue lo único que consiguió ya que en aquel partido contra
el Palencia el club ingresó 5 millones de pesetas de los que curiosamente 2
terminarían en el bolsillo de Cruyff. Y digo solo, porque a partir de entonces,
la positiva racha que hasta entonces es mantenía agotó y únicamente se alcanzó
la novena posición provocando dado del fichaje de Cruyff (y de otros factores)
el impago de los salarios a los jugadores de la plantilla del Levante, la
dimisión del presidente y la junta y que Cruyff hiciera honor por última vez a
su mote y "volara" de Valencia a los 10 partidos.
Desde entonces, un descenso a Tercera para subir dos
años más tarde a Segunda B, un nuevo descenso a Tercera para subir de nuevo a
Segunda B y así recurrentemente hasta 1994. Mientras tanto, el club que
celebraba los eu 75 aniversario llama a un Borbón (el Príncipe Felipe) como
presidente de honor (tiene cojones) y se produce un continuo saneamiento
económico de la institución que conduciría en 1994 a la constitución en
Sociedad Anónima Deportiva del Club apuntándose a una medida propuesta por el
gobierno español para convertir a los clubes deportivos en un negocio (más aún)
y poder (si se quiere) salir a bolsa. Esta medida que fue tomada por casi la
totalidad de clubes de máximo nivel en España (excepto el Athletic Club,
Osasuna, Real Madrid y el Barça) no supuso la liquidación de la deuda, ni una
mejora significativa del estado económico del club sino la posibilidad de que
en un futuro aparecieron cuervos, gángsteres y ladrones ignorantes por los
asientos de los directivos del club y que lamentablemente finalmente
aparecieron, todos recordamos Pedro Villarroel.
No hay comentarios:
Publicar un comentario