Allà on som, d’on venen els càlids vents de
Mestral entre les escletxes que deixen els pics de la serralada de l’Antilíban.
D’allí on els matolls i els pins de tons ocres i verds llueixen les virtuts d’una
terra de flors. On el foc no el transmeten flames sinó l’extensió d’un desert
daurat. En el país on les rialles de les noies i els nois petits són més
dolces. Baix el cel que veu créixer la cultura dels herois quotidians. Entre
tots els pobles que constitueixen aquest món, nosaltres em tingut la sort de néixer
al millor dels mons, a la més meravellosa de les terres, fins que....
Soc l’Ahmed, escric aquestes paraules entre les
restes que queden del bloc de pisos on visc (o vivia) amb els meus pares. Es
colen pel meu nas les restes que encara volen de la pols del ciment que feia
dies, lluïa murals de colors sobre les seves façanes.
Recordo mirar des de la finestra de l’habitació,
decorada amb pòsters de Nassif Zaitoun i d’algun dels meus videojocs i pel·lícules
preferides, i veure algunes de les companyes jugant a pilota entre els carrers
en honor al temple del sol i a la ciutat de Damasco. Una pilota que encara hi
és, ara punxada i plena de terra, acompanyada dels mateixos nens que hi
jugaven, ara tombats, amb forats pel cos i llàgrimes als ulls.
Ja no hi quedava res del que havíem estat, de
qui havíem estat. - Ens han destruït! Cridava una dona des d’un dels carrerons
mentre plorava desconsolada i amb el seu fill petit entre els braços. I més
bales. Recorrent de banda a banda el poc que quedava de l’Eid ul-Adha, Trencant
la pols que bastia l’artificial nit taronja sobre els nostres caps. De sobte,
dos carrers més enllà s’escoltà un fort crit d’alguna de les petites de l’escola
bressol. Les han trobat. Se’ls ha acabat massa aviat tot. Potser això és el
millor.
Esperem assegudes al nostre cau l’arribada de l’obscuritat
absoluta. Avui marxem. La radio anuncia cotxes bomba a Homs i Ghada ajupida, no
pot evitar fer sortir una llàgrima, d’una mescla de llàstima i por. En aquest
mon, sinó plorem nosaltres per la gent que perd no ho farà ningú i si no ens
aixequem nosaltres, tampoc ho hi seran. Aquest mon ho destrueix tot.
La nit ha arribat, les pedres rotllen vora baix
amb el pas de les nostres espardenyes sobre ells. Tenim un únic objectiu,
fugir. Anem per un camí entre les ruïnes de l’ajuntament que ens ha de portar a
una furgoneta que ens traurà de Síria. Diuen els grans que anem a Turquia, però
que, allí no ens hi volen, també ens hi maten. Europa és l’objectiu. I el
Mediterrani l’únic que ens separa d’uns assassins de nens amb altres assassins de
nens. Fugir del foc per caure a les brases. El cap no deixa de donar-m’hi
voltes, mentre corro. Vull marxar i tornar a riure, a gaudir d’un futur que la
joventut tenim per conquerir. Vull ser un nen, deixar de ser l’adult que viu
rodejat de dolor i centrar-me en una pilota. Gaudir als petits racons on l’angoixa
encara no ha arribat. On la mort, no s’ha emportat les filles de ningú. I cridar
de ràbia perquè no em tocaran.
No hay comentarios:
Publicar un comentario