LA COPA DE L'ESPANYA LLIURE

CATALÀ:

La copa de l'Espanya Lliure

Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola l’any 1936, la situació esportiva del país es va veure afectada dràsticament amb la suspensió de les competicions esportives oficials a nivell nacional i autonòmic com va decretar el Comitè Executiu de la Federació Espanyola de Futbol. A partir d’aquell moment, és van realitzar iniciatives i competicions en els territoris no ocupats de Catalunya i País Valencià(Lliga catalanovalenciana, Lliga del Mediterrani). Després d’aquestes dues competicions, el aleshores president del València: Rodríguez Tortajada proposa una competició amb format (lliga-copa) en la que finalment participaran els dos equips que millor han finalitzat la temporada de la lliga anterior (Lliga Catalunya-Valencia), però amb la renuncia del Barça (fent una gira americana amb Patrick O’Connell d’entrenador) el seu lloc l’ocupa el Girona. Així seran Espanyol, Girona, València i Llevant els equips que disputaran la competició.

La competició es va disputar amb relativa normalitat i el Llevant va aconseguir acabar primer en la lligueta amb els següents resultats.: 0-4 al València, 4-1 al Espanyol i 5-2 al València, la resta, dos empats contra el Girona i una derrota davant l’Espanyol. La final, disputada a Barcelona el va enfrontar amb el València.

El llavors equip entrenat per Juan Puig va superar als seus rivals ciutadans per 0-1, gracies a un gol de Nieto. L’equip grauer ja tenia una alineació mítica, que recitar de memòria a les generacions futures. Valero, Olivares, Calpe, Dolz, Calero, Rubio, Puig, Nieto, Martínez, Gaspar Rubio, Fraisón.

Un títol mai reconegut com a oficial per la Federació Espanyola encara a dia d’avui. Que malgrat ser o no reconegut oficialment, serà un dels millors moments de la història del equip granota. #AmuntGranotes #MatxoLlevant

Si voleu més informació, millor i més detallada, aqui teniu un article de Vicent Masià fantàstic: http://lafutbolteca.com/la-copa-espana-libre-de-1936-37/

CASTELLANO

La copa de la España Libre

Con el estallido de la Guerra Civil Española en 1936, la situación deportiva del país se vio afectada drásticamente con la suspensión de las competiciones deportivas oficiales a nivel nacional y autonómico como decretó el Comité Ejecutivo de la Federación Española de Fútbol. A partir de ese momento, se realizaron iniciativas y competiciones en los territorios no ocupados de Cataluña y Valencia. (Liga catalanovalenciana, Liga del Mediterráneo). Después de estas dos competiciones, el entonces presidente del Valencia: Rodríguez Tortajada propone una competición con formato (liga-copa) en la que finalmente participarán los dos equipos que mejor han finalizado la temporada de la liga anterior (Liga Cataluña-Valencia), pero con la renuncia del Barça (haciendo una gira americana con Patrick O'Connell de entrenador) su lugar lo ocupa el Girona. Así serán Español, Girona, Valencia y Levante los equipos que disputarán la competición.

La competición se disputó con relativa normalidad y el Levante consiguió terminar primero en la liguilla con los siguientes resultados .: 0-4 al Valencia, 4-1 al Español y 5-2 al Valencia, el resto, dos empates contra el Girona y una derrota ante el Espanyol. La final, disputada en Barcelona le enfrentó con el Valencia.

El entonces equipo entrenado por Juan Puig superó a sus rivales ciudadanos por 0-1, gracias a un gol de Nieto. El equipo Grau ya tenía una alineación mítica, que recitar de memoria a las generaciones futuras. Valero, Olivares, Calpe, Dolz, Calero, Rubio, Puig, Nieto, Martínez, Gaspar Rubio, Fraisón.

Un título más reconocido como oficial por la Federación Española aún a día de hoy. Que a pesar de ser o no reconocido oficialmente, será uno de los mejores momentos de la historia del equipo granota. #AmuntGranotes #MatxoLlevant

Vam Tocar Fons: De Cruyff a la S.A.D

CATALÀ:

Vam tocar fons: De Cruyff a la S.A.D

Ser del Llevant mai ens ha portat a viure una final a Wembley, tampoc ens ha permès visitar Old Trafford o San Siro per gaudir d’un partit de futbol entre anglesos o italians i valencians; mai ens ha assegurat el gaudir de partits front als millors equips de la lliga de l’estat espanyol, ni de sortir al carrer a celebrar la victòria en la final propietat de l’animalista més gran d’aquest país. Però, tan si val no? No em gaudit sent del Llevant, sent “granotes”? i tant; d’Orriols a Alboraia els nostres seguidors han cridat els gols del nostre equip des de la tercera divisió en els pitjors moments tant esportius com econòmics del nostre club, i també els criden ara a primera. segona o fins i tot a Europa. Ser del Llevant ha sigut sempre més que un simple complement esportiu amb el que ocupar les vesprades del diumenge; era, és i serà tenir l’orgull d’un capgròs entrat en anys per suportar la indiferència de la resta d’habitants del mon respecte a l’existència del degà del país, de suportar els atacs del govern de la ciutat tant en l’apartat polític com el futbolístic i també d’esperar les matinades del diumenge per poder veure un resum del partit del nostre Llevant en una televisió ja extinta.

El sentiment cap a aquest club ha estat sempre present amb més o menys presencia però sempre latent, sobretot a la ciutat de València. No obstant, aquesta afició no es veia reflectida ni en el nivell del equip ni en l’assistència a l’estadi i s’observava també en aquets aspectes aquella definició que s’atribuí al Llevant, la “d’equip ascensor”. Un procés llarg que segueix vigent (malgrat l’augment d’estabilitat els últims anys amb la seguida presència a Primera Divisió) i que existeix des de la creació del club al 1909 però que assolí el seu major exponent la temporada 1980/1981 amb el fitxatge de Johan Cruyff. L’arribada del “flaco” al Ciutat de València amb 33 anys (es retiraria 3 anys més tard) venia amb la intenció de ser aquell fitxatge mediàtic que il·lusionés a l’afició i potser això fou l’únic que va aconseguir ja que en aquell partit contra el Palència el club ingressà 5 milions de pessetes dels quals curiosament 2 acabarien a la butxaca de Cruyff. I dic només, perquè a partir d’aleshores, la positiva ratxa que fins aleshores és mantenia s’esgotà i únicament s’assolí la novena posició provocant atès del fitxatge de Cruyff (i d’altres factors)  el impagament dels salaris als jugadors de la plantilla del Llevant, la dimissió del president i la junta i que Cruyff fes honor per últim cop al seu malnom i “volés” de València als 10 partits.

Des de llavors, un descens a Tercera per pujar dos anys més tard a Segona B, un nou descens a Tercera per pujar de nou a Segona B i així recurrentment fins al 1994. Mentrimentres, el club que celebrava els eu 75é aniversari anomena a un Borbó (el Príncep Felip) com a president d’honor (té collons) i es produeix un continu sanejament econòmic de la institució que conduiria l’any 1994 a la constitució en Societat Anónima Esportiva del Club apuntant-se a una mesura proposada pel govern espanyol per convertir als clubs esportius en un negoci (més encara) i poder (si es vol) sortir a borsa.  Aquesta mesura que fou presa per gairebé la totalitat de clubs de màxim nivell a l’estat espanyol (excepte l’Athletic Club, l’Osasuna, el Reial Madrid i el Barça) no va suposar la liquidació del deute, ni una millora significativa del estat econòmic del club sinó la possibilitat de que en un futur aparegueren corbs, gàngsters i lladres ignorants pels seients dels directius del club  i que lamentablement finalment aparegueren, tots recordem Pedro Villarroel.

CASTELLANO:

Tocamos hondo: De Cruyff a la S.A.D

Ser del Levante nunca nos ha llevado a vivir una final en Wembley, tampoco nos ha permitido visitar Old Trafford o San Siro para disfrutar de un partido de fútbol entre ingleses o italianos y valencianos; nunca nos ha asegurado el disfrutar de partidos frente a los mejores equipos de la liga del estado espa, ni salir a la calle a celebrar la victoria en la final propiedad del animalista más grande de este país. Pero, tanto si vale no? No me disfrutado siendo del Levante, siendo "ranas"? y cuando; de Orriols en Alboraia nuestros seguidores han llamado los goles de nuestro equipo desde la tercera división en los peores momentos tanto deportivos como económicos de nuestro club, y también los llaman ahora primera o incluso a Europa. Ser del Levante ha sido siempre más que un simple complemento deportivo con el que ocupar las tardes del domingo; era, es y será tener el orgullo de un renacuajo entrado en años para soportar la indiferencia del resto de habitantes del mundo respecto a la existencia del decano del país, de soportar los ataques del gobierno de la ciudad tanto en el apartado político como el futbolístico y también de esperar las madrugadas del domingo para poder ver un resumen del partido de nuestro Levante en una televisión ya extinta.

El sentimiento hacia este club ha estado siempre presente en mayor o menor presencia pero siempre latente, sobre todo en la ciudad de Valencia. No obstante, esta afición no se veía reflejada ni en el nivel del equipo ni en la asistencia al estadio y se observaba también en estos aspectos aquella definición que se atribuyó al Levante, la "de equipo ascensor". Un proceso largo que sigue vigente (a pesar del aumento de estabilidad en los últimos años con la seguida presencia en Primera División) y que existe desde la creación del club en 1909 pero que alcanzó su mayor exponente la temporada 1980/1981 con el fichaje de Johan Cruyff. La llegada del "flaco" en el Ciudad de Valencia con 33 años (se retiraría 3 años más tarde) venía con la intención de ser aquel fichaje mediático que ilusiona a la afición y quizás eso fue lo único que consiguió ya que en aquel partido contra el Palencia el club ingresó 5 millones de pesetas de los que curiosamente 2 terminarían en el bolsillo de Cruyff. Y digo solo, porque a partir de entonces, la positiva racha que hasta entonces es mantenía agotó y únicamente se alcanzó la novena posición provocando dado del fichaje de Cruyff (y de otros factores) el impago de los salarios a los jugadores de la plantilla del Levante, la dimisión del presidente y la junta y que Cruyff hiciera honor por última vez a su mote y "volara" de Valencia a los 10 partidos.

Desde entonces, un descenso a Tercera para subir dos años más tarde a Segunda B, un nuevo descenso a Tercera para subir de nuevo a Segunda B y así recurrentemente hasta 1994. Mientras tanto, el club que celebraba los eu 75 aniversario llama a un Borbón (el Príncipe Felipe) como presidente de honor (tiene cojones) y se produce un continuo saneamiento económico de la institución que conduciría en 1994 a la constitución en Sociedad Anónima Deportiva del Club apuntándose a una medida propuesta por el gobierno español para convertir a los clubes deportivos en un negocio (más aún) y poder (si se quiere) salir a bolsa. Esta medida que fue tomada por casi la totalidad de clubes de máximo nivel en España (excepto el Athletic Club, Osasuna, Real Madrid y el Barça) no supuso la liquidación de la deuda, ni una mejora significativa del estado económico del club sino la posibilidad de que en un futuro aparecieron cuervos, gángsteres y ladrones ignorantes por los asientos de los directivos del club y que lamentablemente finalmente aparecieron, todos recordamos Pedro Villarroel.

RESUM JORNADA BARÇA - LLEVANT

El futbol té aquestes coses, quan comença una jornada de Lliga i tot sembla possible, veus que et pots col·locar líder en solitari de la primera divisió (Futbol Club Barcelona), i que pots allargar la distància amb els teus perseguidors en segona (Llevant UE), doncs en un obrir i tancar els ulls, tot es pot girar.

L’empat del Barça encara que possible no era esperable. Després de la jornada FIFA i la baixa de Suárez i de darrera hora de Messi, no presagiava res bo, i quan veus que el teu rival planta 5 defenses i te 11 jugadors tancats a la seva àrea, ja saps que no ho tindràs fàcil, i si a la porteria hi és Kameni, més del mateix. Empat i a fixar-se en el comiat del Calderón dels derbis. I allí? L’esperat. Es veren dos equips, que al igual que el Barça no estan ni de bon tros al seu millor nivell, un Atlético tou, i un Madrid molt simple, i en aquest espectacle futbolístic (ironia) que apareix: la flor al cul del Madrid. Cal admetreu, els blancs son un equip que quan val maldades sempre surten endavant, que quan no juguen res, sempre treuen el partit, i Cristiano Ronaldo cada cop sembla més aquell Raúl (però amb menys qualitat que el madrileny) que es col·locava en el lloc just en el moment exacte per empentar la pilota, quan no van les cames, és l’opció més indicada. Un rebot, un penal, i un toquet, 0-3 i cap a casa i més líders.

En quant a segona, el Llevant visitava el Tartiere, s’enfrontava a un Oviedo en posicions de promoció d’ascens en un partit complicat pel rival i la dinàmica dels granotes. Durant l’enfrontament, el Llevant tornà a demostrar carències, encara que generà més ocasions de gol que en tots els partits anteriors i a prop estigué de fer més d’un gol. Es tornà a evidenciar que Espinosa al igual que Barkero en el seu moment, és l’eix que vertebra el joc, el que sap fer la passada que trenque línies, però, ahir, 5 minutets només per al de Talavera. L’Oviedo va saber aprofitar dos errors defensius per fer dos gols, un dels del retornat Michu. El Llevant segueix líder i amb distància gràcies a la feina feta a l’inici de la lliga. Però és un toc d’avis pel club d’Orriols.

CRÒNICA EN CALENT: A FALTA DE MESSI, KAMENI GUANYA EN EL JOC DEL TEMPS

Empat a res, aquesta temporada les decepcions a les Corts s’estan repetint massa sovint. Al igual que el Madrid amb els equips de groc, els blanc i blaus ens tenen agafada la mesura (i la setmana que ve a Anoeta). La història d’avui no ha sigut la que els culers desitjaven, ni els noms propis que han sortit ho fan pel que somiaven. A les 4 els núvols han començat a obscurir el cel i el Camp Nou i el futbol que allí es veu, s’ha apagat.

Quan un partit del Barça comença amb la noticia de que Messi no hi serà sobre el verd, saps que alguna cosa no va anar bé. Quan necessites algú que desequilibri i només tens a un Neymar que amb el Barça fa mesos que no llueix. Quan el teu davanter centre, aquell que ha de fer els gols, és un futbolista que encara no ha mullat de cara a porteria. Quan en front, tens un vell conegut, que tantes nits t’ha fotut els somnis com Kameni. Quan vens d’una jornada de seleccions i necessites confiar en el teu fons d’armari. Quan passen totes aquestes coses, la llum s’apaga.

La primera meitat ha estat un 0 a l’esquerra, ni ocasions ni interès. 10 minuts intensos i a partir d’aquest moment, res. Molts pensàvem: aquí Messi fotria 4 o 5 passades de les seves i faríem algun gol. Però no, no ha passat res. Un Neymar desencertat. Un Alcacer perdut. Un mig del cap parat. L’únic que pareixia intentar-ho amb ganes era Sergi Roberto, que després de uns partits fluixos avui ha tornat a ser el mateixa, quan el partit li permet atacar, es sent com a casa.

A la segona, el partit ha seguit del mateix camí, fins als darrers minuts. La entrada de André Gomes ha servit de revulsiu i el Barça a començat a atacar. Llavors, quan pareixia que el gol podia caure, amb Piqué fent de Piquembauer, ha aparegut Kameni. Neymar somiarà avui amb ell. El partit s’ha convertit en un tots contra Kameni i en l’únic moment on s’ha aconseguit, l’àrbitre s’ha fotut en mig, anul·lant un gol legal a Piqué. Al final 0-0 ha pensar en el Celtic i esperem que el equip millore.

PD1: Les pèrdues constants de temps són ja una costum al futbol, però una costum que deuria desaparèixer. Perden temps? Doncs s’afegeix exactament el temps perdut. Encara que tots sabem de que opina la FIFA de la tecnologia al Futbol.  

PD2: No vull ser pesat però, no és el primer cop que aquest equip és veu espès i amb falta d’idees. Luis Enrique s’ho ha de fer mirar.

#2 ELS NOSTRES CLUBS: CLUB LLEIDA ESPORTIU

No fa gaire, la capital del Segrià va perdre el seu referent futbolístic. L’equip blau, que disputava els partits al Camp d’Esports de Lleida, va jugar el seu darrer partit el 15 de Maig de 2011 contra l’Hospi. El deute de 28 milions d’euros van portar el club a la seva liquidació i desaparició. Finalitzaven 72 anys de futbol a la Terra Ferma. O no?

El principi de segle XX va suposar l’arribada del futbol a Ponent (i no em refereix-ho a Joc de Trons). Manuel Azoz Arizcurren, un comerciant de Barcelona aficionat al futbol es va traslladar a Lleida l’any 1910. La seva afició per jugar a la pilota al Camp de Mart va atraure les mirades de veïns i veïnes. Des d’aleshores, l’estima pel futbol va créixer a la ciutat i començaren a aparèixer els primers equips a la Terra Ferma: Montserrat (1913), Associació Cultural Lleidatana (1915), Colonial, Athlètic Metal·lúrgic (futur FC Lleidatà) i FC Joventut Republicana (1919). Aquet darrer fundat per una organització política amb el mateix nom d’ideologia nacionalista d’esquerres, jugava al Camp d’Esports. Aquest estadi va veure créixer a un dels equips més potents de la zona (junt al Lleida i el Tàrrega). Amb l’esclat de la guerra, es deixà de veure futbol a la ciutat. I no fou fins l’any 1938 que el Lleida i el Calaveres s’uniren per formar el Lleida Balompié. Aquest equip va mantenir una forta relació de conflicte polític amb l’altre equip de la ciutat: el Club Deportivo Leridano, que jugava al Camp d’Esports i que tenia de president a un Tinent Coronel.

La superioritat del Lleida Balompié despertava crispació en el seu rival i en la Falange. Aquesta situació va comportar que aquets darrers, forçaren la fusió de tots dos clubs. Finalment el 9 de Març de 1947 es funda la Unió Esportiva Lleida. Aquest nou club és una evolució del Lleida Balompié (només canvia el nom i l’estadi). Els colors són els que acompanyaran la Unió fins al darrer moment (blau i blanc).

El nou equip aconsegueix un parell d’anys més tard, després de debutar a la Segona Divisió del futbol espanyol, l’ascens a la Primera divisió l’any 1950. Només aconseguí mantenir-se un any.  L’equip es va mantenir en segona durant 7 anys en els que destaquen el 1953-54 on gairebé aconsegueixen l’ascens a la primera divisió i l’any 1955 on arriben a l’equip de la Terra Alta: d’entrenador, l’ex-porter del Barça, Valero; els futbolistes Estanislau Basora, Gonzalvo i Moreno i altres jugadors joves provinents del Barça (Boneu o Jarque); malgrat que realitzen una horrible temporada. L’equip no va començar a aixecar el cap fins l’arribada  de Ramon Vilatella a la presidència. L’any 1964-65 l’equip aconsegueix l’ascens a la segona divisió. El somni dura molt poc i en tres temporades, l’equip torna a la divisió de bronze. El club torna a una greu crisi esportiva i institucional que provoca el descens l’any 1969-70 a Regional Preferent (categoria que només ocuparia un any).

L’any 1978 es catalanitza el nom del club i l’equip aconsegueix mantenir-se a la nova Segona Divisió B, a pesar que vingué acompanyat d’una crisi econòmica permanent. Aquesta crisi fa augmentar el deute del club fins als 34 milions de     pessetes provocant la dimissió del aleshores president Joan Planes. Aquest club ofegat econòmicament serà ajudat per la Paeria de Lleida amb l’alcalde Antoni Siurana al capdavant. L’any 1986 amb Gonzalvo a la banqueta l’equip aconsegueix l’ascens a la divisió d’argent. No obstant l’alegria aguanta fins l’any 89 quan amb Aguirre i després Mané a la banqueta l’equip baixa a segona B amb un deute de ja 80 milions de pessetes. Amb l’aparició de la llei 10/1990 del 15 d’Octubre, s’obre la porta dels clubs a constituir-se com a Societats Anònimes Esportives (SAE), i el Lleida s’acolliria a aquesta llei per constituir-se en SAE i formar el primer consell administratiu el 1992 (després de necessitar 126 milions de capital social). Aquell mateix any, l’equip torna al somni de la Primera Divisió. Aquell va ser un somni d’un any, amb moments històrics com victòries al Camp d’Esports davant el Barça i el Madrid. (paro per a les imatges). Torna la segona i els problemes econòmics. La paeria es converteix en màxima accionista, fins la compra d’aquestes al president del Fòrum Samitier l’any 1996. L’equip, amb Victor Muñoz a la banqueta i Quique Alvarez i Raul Tamudo al camp acaben cinquens i estan apunt d’aconseguir una plaça en la promoció. No obstant, l’any 2001 l’equip baixa a la Segona Divisió B. Des d’aleshores, un ascens a Segona (l’any 2004) i altre descens (l’any 2006).

El 25 de Juny de 2010 es dona la darrera estocada a la Unió Esportiva Lleida amb la marxa de Tatxo Benet de la direcció i la declaració de concurs de creditors. Al no entregar-se un pla de viabilitat per fer front al deute de 28 milions d’euros, l’equip desapareix.

No obstant la seva plaça a la Segona B l’ocuparà un equip que agafarà l’herència de la Unió: el Club Lleida Esportiu. Encara hi haurà futbol a la Terra Alta.

UNICEF, QATAR, RAKUTEN, MINISTERIO DEL INTERIOR?

Si retrocedírem 10 anys enrere (just 10 anys enrere) i sortirem als carrers de la capital del Principat de Catalunya preguntant per quina publicitat caldria posar al front de la samarreta del Futbol Club Barcelona, la resposta seuria gairebé unànime: la samarreta del Barça no es taca!.

L’any 2006, al setembre, la junta liderada per Joan Laporta va signar un acord de patrocini innovador a un Club del nivell del Futbol Club Barcelona. En compte de rebre una quantitat de diners anuals, mensuals o amb la periodicitat que sigui, el Barça donaria 1,5 milions d’euros anuals a UNICEF (agencia dedicada a la ajuda humanitària de l’ONU) i a canvi s’inclouria el logotip al front de la samarreta blaugrana del equip Barceloní.  En aquell moment l’afició blaugrana es va sentir orgullosa de que el Barcelona, demostrés al mon, que realment, és “més que un club”.

Aquesta etapa va durar 4 anys. L’any 2010 Sandro Rosell és escollit president del Futbol Club Barcelona i durant la seva legislatura, un dels elements claus és la continua persecució a l’herència de la junta anterior i a tot allò que olori a Laporta. Unicef era un dels emblemes de la junta anterior, junt a Pep Guardiola. El mateix any de l’entrada de Sandro Rosell, es proposa un partner per al frontal de la samarreta. És justifica per la necessitat de solucionar la situació econòmica deixada per la junta anterior (posteriorment es demostraria la falsedat de les acusacions de Rosell & company). La junta proposa Qatar Fundation com a patrocinador, demanant la seva aprovació en la assemblea de compromissaris, explicant la seva vocació com a fundació d’ajuda educació, i desenvolupament científic. La assemblea ratifica l’acord de patrocini amb la marca catarí en un punt especialment calent en l’ordre del dia. Això posa fi a l’etapa del Barça d’Unicef, essent aquest relegat a la part baixa de l’esquena. És patrocina als agressors al front, i es subvenciona a aquells que ajuden als agredits a l’esquena, la lògica del capitalisme, a la samarreta blaugrana.

L’acord amb Qatar Fundation tenia una trampa ja que, d’un dia a l’altre, Qatar Fundation es convertia en Qatar Airways, la fundació en pro de la ciència és convertia en aeronàutica. I la imatge del club i del seu president s’embrutava encara més, després del cas Neymar (que encara dura).

Fa dos dies s’anuncià Rakuten com a nou patrocinador principal del Futbol Club Barcelona i malgrat si, és millor que estar patrocinat per un estat com Qatar, el Barça ha entrat en una lògica perillosa: val més la pela que la història i imatge del club. Imagineu Kubala jugant amb una samarreta del Barça amb publicitat de Bayer, o Cruyff amb Ford, o Ronaldinho amb Bwin (no parlem del Milan) o Messi amb publicitat del Ministerio del Interior? La pela ho fa tot en aquest mon. El Barça ha decidit entrar al joc de la mercantilització més absoluta del esport, per a que després diguin que l’esport no és política. Au i que us bombin!

S'APROPA L'HORA DELS ADÉUS

LA ETAPA LUIS ENRIQUE COMENÇA A ACABAR

Un dels moments més complicats i alhora habituals en el dia a dia en un club de qualsevol esport que us imagineu, és aquell en que els dirigents del club, ja siguin els mateixos socis, una colla d’amics o d’empresaris locals, o un gran magnat o xeic d’algun país a milers de quilòmetres, ha de planificar la temporada següent, sabent, que el seu tècnic no seguirà. Aquest element, al igual que el director esportiu suposen els majors responsables del club a nivell esportiu i un canvi en aquets elements o estaments, suposa un nou paradigma a nivell intern del club.

Tot açò en el Futbol Club Barcelona pren altra mida. No vull dir amb això que en Luis Enrique vaja a marxar a final d’aquest any, ni ho se, ni pretenc saber-ho, ho sabrà ell i poca gent més, no obstant, va essent hora de començar a pensar que això arribarà, al igual que la marxa o retirada de jugadors com Messi o Iniesta, i per tant, cal començar a estar preparats.

La història recent del nostre club demostra que, allunyats del que ocorre a Anglaterra, a casa nostra, els entrenadors no s’hi estan 10, 15 o 20 anys, malgrat que a molts ens hagués agradat veure un Guardiola mode Ferguson a Can Barça, però, no ocorre així. Des de Cruyff (8 anys a la banqueta de l’estadi), l’entrenador que més temps ha estat assegut a aquest seient a estat Frank Rijkaard amb 5 anys (millor no recordar els dos darrers),  seguit pel Pep Guardiola amb 4. Luís Enrique acompleix la seva tercera temporada aquest any. Dues temporades i mitja (no arriba) de gran èxit, amb poc a discutir-li al equip (alguna coseta que altra si), però ja ho voldrien qualsevol dels altres equips que lluiten pel mateix que el Barça. No obstant, l’arribada de futbolistes com Denis Suarez, Lucas Digne, Samuel Umtiti, Paco Alcacer, Andre Gomes o l’aposta per Ter Stegen a la porteria i Sergi Roberto al lateral substituint a Claudio Bravo i Dani Alves (ja figura important de la història del Barcelona) demostren que al club, també han vist necessària una renovació dintre del terreny de joc, i potser, la renovació a la banqueta és cada dia més a prop.

Cal començar a plantejar-nos cap a on volem anar com a club, pensant només a l’esport, ja que si entrem a parlar en la gestió de la Junta, no marxem. Esperem que Luís Enrique tardi en marxar i si ho fa, que sigui per la porta gran, sense orelles de bou, acte incívic típic d’alguns salvatges, però amb l’orelluda ben agarrada. I quan ho faci, sondegem el mercat i, si us plau, mireu cap a casa, Eusebio marxa escaldat del B essent cap de turc en una planificació del filial i la pedrera indigna, on altre mite del barcelonisme com Amor també tingué que sortir de Can Barça. No obstant, l’actual tècnic de la Reial és una opció, i normalment, allò que ve d’Anoeta o Atocha abans, sol rendir bé al Club Blaugrana, excepte en els penals i com a director esportiu (si, parle d’en Zubi) (Quien es Douglas?!).

Altre històric del futbol com Michael Laudrup és altra opció atractiva, i no vaig a negar la meva estima cap a Marcelo Bielsa, actualment sense equip. I si volem arriscar, Juanma Lillo ens garanteix espectacle, però compte al darrere. I que punyetes, podem anar a Manchester i segrestar a algun entrenador, i si us plau, no us equivoqueu, entrenador, no traductor.