BENIMACLET - #5 SETMANES DE COMPLETAR EL PUZLE

CATALÀ

#5 SETMANES DE COMPLETAR EL PUZLE

El temps i amb ell, els dies, van passar, mentre les paraules volaven de telèfon a telèfon fruit d’ones que conjugaven com ningú, oracions en la meva ment inconnexes, i em permetien transmetre’t els meus sentiments d’una manera que la meva timidesa em permetia. Tu, asenties a tot, i m’explicaves banalitats.

Va ser un temps on no era capaç de trobar la màgia de la que parlen a l’inici de les relacions. Potser, això nostre, no era el que desitjava, potser, tan sols, t’havia caigut simpàtic aquella nit de dijous, un rostre curiós i divertit amb el que sortir a prendre alguna cosa de tant en tant, mentre vivies la teva vida, lliure, com tantes vegades m’havies explicat. Desitjava un conte de fades i tenia una drama intimista d’algun autor de Sarajevo o Praga. Sabia que el final en aquest tipus de cinema no acaba essent el més preciós possible, segurament acabis amb algun comandant general Serbi, el mateix que just abans hauria bombardejat el bloc d’edificis continu on solíem besar-nos al sortir de les recreatives que encara s’amagaven per la ciutat. I jo, doncs, m’esperaria Alen, o el que es pitjor, la mort en una presó per tindre una orientació sexual diferent a la que, el teu amic el general, li sembla correcta.

Sento divagar com ho faig, però intento ser sincera amb tu, amb el que pensava llavors del que seria la nostra història. Pots pensar que canviava molt d’opinió, que uns dies abans, creia en un verb conjugat en futur perfecte i ara, no sabia quina era la nova passa que tenia que fer. No hi eres, desconeixia on trobar-te, únicament em servia per mantenir la serenor el veure, constant-ment, aquella il·lustració de la pel·lícula on la bellesa s’encarnava en dos mons, absurds i intrigants, amb una noia, un gat i una porteta, que els connectaven. No podia deixar de mirar-la, em calmava, sentia que era amb tu, al teu costat, que t’importava, llavors creia en els somnis, fins que els ulls se’m tancaven, i els somnis de debò em transportaven a la realitat, a la cruenta realitat, que era una més, una entre tants.

CASTELLANO

# 5 SEMANAS DE COMPLETAR EL PUZZLE

El tiempo y con él, los días, pasaron, mientras las palabras volaban de teléfono a teléfono fruto de ondas que conjugaban como nadie, oraciones en mi mente inconexas, y me permitían transmitirte mis sentimientos de una manera que mi timidez me permitía. Tú, asentias en todo, y me cuentabas banalidades.

Fue un tiempo donde no era capaz de encontrar la magia de la que hablan al inicio de las relaciones. Quizás, lo nuestro, no era lo que deseaba, tal vez, tan sólo, te había caído simpático aquella noche del jueves, un rostro curioso y divertido con el que salir a tomar algo de vez en cuando, mientras vivías tu vida, libre, como tantas veces me habías contado. Deseaba un cuento de hadas y tenía un drama intimista de algún autor de Sarajevo o Praga. Sabía que el final en este tipo de cine no termina siendo el más precioso posible, seguramente termines con algún comandante general Serbio, el mismo que justo antes habría bombardeado el bloque de edificios continuo donde solíamos besarnos al salir de las recreativas que aún escondían por la ciudad. Y yo, pues, me esperaría Alen, o lo que es peor, la muerte en una prisión por tener una orientación sexual diferente a la que, tu amigo el general, le parece correcta.

Siento divagar como lo hago, pero intento ser sincera contigo, con lo que pensaba entonces de lo que sería nuestra historia. Puedes pensar que cambiaba mucho de opinión, que unos días antes, creía en un verbo conjugado en futuro perfecto y ahora, no sabía cuál era el nuevo paso que tenía que hacer. No estabas, desconocía donde encontrarte, únicamente me servía para mantener la serenidad el ver, constante-mente, esa ilustración de la película donde la belleza se encarnaba en dos mundos, absurdos e intrigantes, con una chica , un gato y una puerta, que los conectaban. No podía dejar de mirarla, me calmaba, sentía que estaba contigo, a tu lado, que te importaba, entonces creía en los sueños, hasta que los ojos se me cerraban, y los sueños de verdad me transportaban a la realidad, en la cruda realidad, que era una más, una entre tantas. 

BENIMACLET - #4 FENT POBLE

#4 FENT POBLE

-      Aquí estan xapant, us faria prendre’s la darrera per aquí en algun parquet?

Aquelles paraules de Marina em van fer mal, el meu cor va patir un cop, el somni de estar totes dues soles i passar la nit juntes es va esvair. – Si clar, mola. No se’m va ocórrer dir res més, volia agradar-te, agradar-vos, era el meu intent d’integrar-me en aquest grup d’artistes. Vam pagar, i el l’aire fred d’aquella nit ens va empentar cap al nord, entrarem en els carrerons del barri, buscant un local petitó on seure i prendre’s alguna coseta.

Una plaça, un parc, una font, una església i una espècie de pub, tot d’una. Recordo encara l’ambient que vaig descobrir aquella primera nit, eren gent d’aquella que ara s’anomena “del rotllo” prenent cerveses a la fresca (i tant a la fresca), amb música de fons, una guitarra fent un ritme rumbero mentre la gent parlava de política, filosofia o sexe. Totes quatre ens vam quedar sorpreses al veure-ho, totes, menys tu, flor, aquesta era casa teva, era la vida que havies elegit, “són la meva gent” deies, i tant que ho eren, com et saludaven molts d’ells, amb fortes abraçades que em feien sentir gelós (maleïts gels). Va ser com conèixer-te a fons, a tu i a la teva família a la vegada (posteriorment comprendria que lo de família, era més real del que imaginava).

Mirí al cel, entre els edificis petits del barri es veien algunes estreles amagades entre tanta contaminació, “no es veu res per culpa del capitalisme” cridava algú al meu costat, jo, reia. Necessitava adaptar-me a aquesta nova situació. Mentre Naomy va aparèixer amb unes cerveses marca “el pitxeret” i vam brindar totes quatre per “gaudir de la nit al millor poble del mon”. Em vas enamorar amb aquelles paraules (si no ho estava ja). No s’és res si no s’és poble, Estellés de la meva vida, quants matins més m’acompanyaries, en els viatges per la nostra terreta. Brindem!

La nit queia, el rellotge ja havia donat la volta feia hores i la gent començava a marxar, i nosaltres quatre, poc podíem fer més que mantenir l’equilibri al aixecar-se d’aquell esglaó del parquet de la plaça. Érem un poema, trontollant-nos d’una banda a l’altra del carrer de la Murta. No entenc com vam sobreviure a tot l’alcohol d’aquella nit, com vam sobreviure a nosaltres mateixa i a les nostres divagacions i discussions, com aquella sobre colors i intensitats (PD: EL MAGENTA ÉS VERMELL).

Al arribar de nou a l’estació vam començar a acomiadar-nos, totes vivíem a prop, i tornàvem caminant a casa. Quan ja totes enfilàvem els nostres sostres, tu, com sempre, vas sorprendre’m, vas traure un paper, i me’l vas posar a la mà. En ell, un telèfon, un nom i una frase: “Espere compartir més nits així amb tu”.

BENIMACLET - #3 EN EL DIJOUS ENS TROBAREM

#3 EN EL DIJOUS ENS TROBAREM

Al acabar-me la cervesa, vaig alçar-me de la cadira, i recordo la mirada i el somriure que em vas llençar, vaig anar a dintre del bar i sentia com et reies per dintre, Al bany desprès de pixar, em mirava a l’espill que hi havia en front intentant agafar força per parlar-te. Notava com suava i com em queien les gotes pel rostre. Estava d’un vermell intens i el cap no era en mi, necessitava trobar-lo. Rebufava, pensava en tot el que estava vivint, en el que quedava per viure, en el que volia i en el que podia ser.

No penses, actua. Vaig sortir del bany, agafí de la barra les dues birres que havia demanat abans d’entrar al bany i aní directe a la teva taula on estaves amb altres 3 noies maquíssimes, però jo només tenia ulls per a tu. Vaig ajupir-me al teu costat mentre em miraves amb un rostre de felicitat i les teves amigues em miraven com quan veus a algú demanar-li matrimoni a la seva parella. – Vull veure’t més. Vaig dir, encara amb les cerveses a les mans. Et donà un d’aquells atacs que t’han t’agrada tenir de fer la pallassa. – Quant més vols veure’m?. Sort vaig tenir de la poesia, de les nits de soledat escrivint al jardí de casa l’avia, d’aquells moments on pensava en tu encara sense conèixer-te. – Vull convertir la setmana en un dijous etern. Les primeres paraules no es van entendre gaire (fruit dels nervis) o com a mínim les teves amigues no ho van sentir (em feia sentir més tranquil). Vas somriure, agafares una cadira de la taula que restava buida al darrere teua i demanares que vos acompanyés.

Noemy i Marina eres les dues noies que hi havia assegudes al teu costat. Les dues d’una estatura semblant a la teva però de dos estils totalment diferents, eren l’antítesi personificada i no entenia ben be com podíeu estar totes tres assegudes essent amigues, encara que tampoc entenia com tu i jo estàvem asseguts un a la vora de l’altre. Ens passarem la tarda-nit parlant d’art i música,  de quadres i estils artístics que desconeixia i d’altres que admirava, m’ensenyareu obres pintades per les vostres mans que em deixaren al·lucinada, de festivals de música als que desitjàveu anar, de viatges en caravana i paradisos llunyans.

Em van caure be, des de que les vaig sentir parlar, ho vaig entendre tot, us entenia, volia formar part d’això que anomenen alguns “grup”. Però sobretot, et volia a tu, volia quedar-me a soles amb tu. Però, no anava a ser així, com a mínim, no aquell dijous de Gener.

BENIMACLET - #2 LA CONQUESTA DE LA NIT

#2 LA CONQUESTA DE LA NIT

Un nom de flor era la teva millor possessió, ho això m’explicaves, mentre t’examinava fixament amb la mirada, com si d’un robot de darrera generació es tractés. Parlaves de llibertat, de la màgia que suposa l’amor, de comprendre que estimar només té les barreres que tu mateixa li poses, que tan se vals sigui home o dona (dintre d’una diferenciació fastigosa de sexes), que som persones i tu estimes ànimes. Que no volies encadenar-te a res ni a ningú, i tampoc que ningú ho fes amb tu, que eres lliure, de fer el que et plagués, volies gaudir de la vida, no saps tot el que em fascinava allò que em deies.

La meva ment intentava analitzar cadascuna de les coses que m’explicaves, comparant-ho amb el meu propi pensament, carcel de unes idees que no deixava mai sortir més allà que al rebedor del cervell. Jo també volia ser lliure, però no aconseguia, em lligava a les persones, les necessitava a la vora, era una persona social i m’encantava viure rodejada de amics i amigues a les que estimar. Estimar i sentir-me estimat era l’objectiu, no volia que em donaren res, volia donar, ajudar, compartir. I t’escoltava, parlant de tot allò que tant havia desitjat, volia ser tu, no teu vaig a negar, eres la referència en que els nens i les nenes diuen voler ser de majors.

Vam fer un primer glop (bona paraula) a les nostres cerveses. Alçarem el cap i mentre els meus ulls es tancanven per intentar assimilar-ho tot en aquell breu instant, tu els obries com plats, mirant-me, analitzant-me com havia fet jo abans. Sentia que anaves molt per davant de mi, que sabies tot el que anava a passar i actuaves en conseqüència. Només volia calmar-me, poder mantenir una conversa normal entre dues persones i conèixer-te millor, els teus gustos, els teus anhels, les teves històries, i que em conegueres millor, que escoltares les meves vergonyes i els meus pocs moments bons.

Era un babau, per un instant, em va venir al cap aquella rauxa que em rodeja a la nit, ens veia a tu i a mi, a l’habitació de casa del teu pare, o al bany d’aquest mateix bar, sentint els teus llavis junt als meus, la teva pell suau i càlida perfecta per a nits d’Hivern com la d’avui. Et volia sentir aquella nit, els teus pits, les cuixes, el cel en l’infern en qualsevol espai d’aquest petit lloc al mon anomenat Benimaclet.

Crec que et vas assabentar dels meus pensaments i vas riure, Sentia que estaves a dintre del meu cap. Vaig fer altre glop. I per fi, gràcies a l’alcohol, van poder sortir algunes paraules de mi, preguntes típiques, no donava per a més, d’on ets, on vas, on vius, que fas, qui ets, tot per emmascarar que el que volia, era el teu telèfon, per veure’t altre cop, altra nit, altre matí. Però, em vas sorprendre “si vols veure’m més, dis-ho, i si no, en el dijous ens trobarem”. Et vas aixecar, em vas tocar el cabell amb la mà, agafares la teva cervesa i anares a la teva taula. Esperant que jo fera el meu pas, en aquest ball en el teatre dels meus somnis.

CASTELLANO

#2 LA CONQUISTA DE LA NOCHE

Un nombre de flor era tu mejor posesión, o eso me contavas, mientras me examinavas fijamente con la mirada, como si de un robot de última generación se tratara. Hablabas de libertad, de la magia que supone el amor, de comprender que amar sólo tiene las barreras que tú misma le pones, que da igual sea hombre o mujer (dentro de una diferenciación asquerosa de sexos), que somos personas y tú amas almas. Que no querías encadenarte a nada ni a nadie, y tampoco que nadie lo hiciera contigo, que eras libre, de hacer lo que quisieses, querías disfrutar de la vida. No sabes todo lo que me fascinaba lo que me decías.

Mi mente intentaba analizar cada una de las cosas que me contavas, comparándolo con mi propio pensamiento, carcel de unas ideas que no dejaba nunca salir más allá que el recibidor del cerebro. Yo también quería ser libre, pero no lo conseguía, me ataba a las personas, las necesitaba cerca, era una persona social y me encantaba vivir rodeada de amigos y amigas a las que amar. Amar y sentirme amado era el objetivo, no quería que me dieran nada, quería dar, ayudar, compartir. Y te escuchaba, hablando de todo lo que tanto había deseado, quería ser tú, no tu voy a negar, eres la referencia en que los niños y las niñas dicen querer ser de mayores.

Dimos un primer trago a nuestras cervezas. Levantaremos la cabeza y mientras mis ojos se cerraban para intentar asimilarlo todo en ese breve instante, tú los abrías como platos, mirándome, analizando cómo había hecho yo antes. Sentía que estabas muy por delante de mí, que sabías todo lo que iba a pasar y actuabas en consecuencia. Sólo quería calmarme, poder mantener una conversación normal entre dos personas y conocerte mejor, tus gustos, tus anhelos, tus historias, y que me conocieras mejor, que escucharas mis vergüenzas y mis pocos momentos buenos.

Era un tonto, por un instante, me vino a la cabeza aquella locura que me rodea por la noche, nos veía a ti y a mí, en la habitación de la casa de tu padre, o en el baño de ese mismo bar, sintiendo  tus labios junto a los míos, tu piel suave y cálida perfecta para noches de Invierno como la de hoy. Te quería oír esa noche, tus pechos, los muslos, el cielo en el infierno en cualquier espacio de este pequeño lugar en el mundo llamado Benimaclet.

Creo que te enteraste de mis pensamientos y reíste. Sentía que estabas dentro de mi cabeza. Hice otro trago. Y por fin, gracias al alcohol, pudieron salir algunas palabras de mí, preguntas típicas, no daba para más, de dónde eres, dónde vas, donde vives, que haces, quién eres, todo para enmascarar que lo que quería, era tu teléfono, para verte de nuevo, otra noche, otra mañana. Pero, me sorprendiste "si quieres verme más, dilo, y si no, en el jueves nos encontraremos". Te levantaste, me tocaste el pelo con la mano, cogiste tu cerveza y fuiste a tu mesa. Esperando que yo hiciera mi paso, en este baile en el teatro de mis sueños.