LA HISTÒRIA DE JOHN WALTZ

Quinze persones es reuneixen en torn a un foc, la flama que en ell naix transmet més que calor. Rauxa i èxtasi és el que se sent com un murmuri al interior dels seus cossos. Ho han fet, no hi ha volta enrere. Han explotat l’element animal front l’artificial del consumidor. El foc els transmet, la calma, densa, com el fum i la cendra d’olor post industrial. Que hi som? Se’ls pot escoltar dir. Ho em fet per ser. En un món on viure és la raó de lluita, no ser, suposa la mort. Han creuat la línia i volen destruir-nos. No ens fan be. Volen sang i mort.

Uns mesos enrere, a la fabrica de John Waltz tot semblava anar bé. Els treballadors i treballadores, ens mostràvem feliços. No gaudíem d’un gran sou però havíem creat un ambient idíl·lic per a treballar, sense entrebancs, ni massa pressions des de dalt, era autogestió assalariada.

El 13 de Febrer, un grup d’homes i de dones de l’empresa Magento S.L. van arribar al nostre cau, junt amb el senyor Waltz, van anunciar la incorporació a “plantilla” de les famoses NX404 de color blanc, que venien a ajudar-nos amb la feina. Totes les treballadores, vam rebre un curset sobre el tracte amb les noves “companyes” i l’experiència les primeres setmanes va ser immillorable, fins que, vam començar a desaparèixer. Primer va ser en Thomas. El van seguir l’Ivette, el Mike i el senyor Red. Tard o d’hora m’arribaria el torn i tot acabaria. Vam decidir actuar i acabar amb aquells que ens havien tret la feina. I així ho vam fer.

Han passat setmanes des de que la desesperació va guanyar a la raó. Ara ens adonem del nostre error. El problema no eren les màquines, sinó qui les controla. John Waltz era el veritable home de ferro i amb qui debiem acabar. L’home crea i destrueix, la maquina obeeix.

IDOMENI - INVISIBLES

Allà on som, d’on venen els càlids vents de Mestral entre les escletxes que deixen els pics de la serralada de l’Antilíban. D’allí on els matolls i els pins de tons ocres i verds llueixen les virtuts d’una terra de flors. On el foc no el transmeten flames sinó l’extensió d’un desert daurat. En el país on les rialles de les noies i els nois petits són més dolces. Baix el cel que veu créixer la cultura dels herois quotidians. Entre tots els pobles que constitueixen aquest món, nosaltres em tingut la sort de néixer al millor dels mons, a la més meravellosa de les terres, fins que....

Soc l’Ahmed, escric aquestes paraules entre les restes que queden del bloc de pisos on visc (o vivia) amb els meus pares. Es colen pel meu nas les restes que encara volen de la pols del ciment que feia dies, lluïa murals de colors sobre les seves façanes.

Recordo mirar des de la finestra de l’habitació, decorada amb pòsters de Nassif Zaitoun i d’algun dels meus videojocs i pel·lícules preferides, i veure algunes de les companyes jugant a pilota entre els carrers en honor al temple del sol i a la ciutat de Damasco. Una pilota que encara hi és, ara punxada i plena de terra, acompanyada dels mateixos nens que hi jugaven, ara tombats, amb forats pel cos i llàgrimes als ulls.

Ja no hi quedava res del que havíem estat, de qui havíem estat. - Ens han destruït! Cridava una dona des d’un dels carrerons mentre plorava desconsolada i amb el seu fill petit entre els braços. I més bales. Recorrent de banda a banda el poc que quedava de l’Eid ul-Adha, Trencant la pols que bastia l’artificial nit taronja sobre els nostres caps. De sobte, dos carrers més enllà s’escoltà un fort crit d’alguna de les petites de l’escola bressol. Les han trobat. Se’ls ha acabat massa aviat tot. Potser això és el millor.

Esperem assegudes al nostre cau l’arribada de l’obscuritat absoluta. Avui marxem. La radio anuncia cotxes bomba a Homs i Ghada ajupida, no pot evitar fer sortir una llàgrima, d’una mescla de llàstima i por. En aquest mon, sinó plorem nosaltres per la gent que perd no ho farà ningú i si no ens aixequem nosaltres, tampoc ho hi seran. Aquest mon ho destrueix tot.

La nit ha arribat, les pedres rotllen vora baix amb el pas de les nostres espardenyes sobre ells. Tenim un únic objectiu, fugir. Anem per un camí entre les ruïnes de l’ajuntament que ens ha de portar a una furgoneta que ens traurà de Síria. Diuen els grans que anem a Turquia, però que, allí no ens hi volen, també ens hi maten. Europa és l’objectiu. I el Mediterrani l’únic que ens separa d’uns assassins de nens amb altres assassins de nens. Fugir del foc per caure a les brases. El cap no deixa de donar-m’hi voltes, mentre corro. Vull marxar i tornar a riure, a gaudir d’un futur que la joventut tenim per conquerir. Vull ser un nen, deixar de ser l’adult que viu rodejat de dolor i centrar-me en una pilota. Gaudir als petits racons on l’angoixa encara no ha arribat. On la mort, no s’ha emportat les filles de ningú. I cridar de ràbia perquè no em tocaran.