L'ÀNIMA ETERNA - OPEN BORDERS

Conscient de limitacions presents, esclato de ràbia desitjant que tot acabi per mi i els meus. Aquesta és la cruenta realitat a la que Posidó ens ha abocat: viure i morir anònimes als ulls dels déus. Escoltar el cant de la sirena, apropant-nos a un final, sense dolor, objectiu dels desesperats. La sal és l’única resposta al nostre crit de socors cap al sol, menjador de les llunes que guien al etern retorn; al mode i espai necessaris per ser feliços.

Ja som cinc centes i som mil, les que em decidit no retrocedir, humilment. Assumim l’anonimat que la guerra del poder ens imposa, i creuem el mar, figura de milers d’espills reflectint el fons i allunyant l’objectiu. La mirada dels futurs empeny una bassa imparable, camí de la terra dels culpables de la destrucció i foscor del nostre poble. La força de les ones creix amb els crits de coratge dels tripulants.

Som un grup d’obligats a ser no-morts, a l’espera de que el mar ens faci de botxí, seguint regnes llunyanes de tot, aïllades a Yupi, als que se lis esgota el temps, massa llarg ja. Hi anem. Avancem en l’espera dels que no ens aturarem, en la llarga nit al mar.

Amb l’anhel de veure terra, continent de cultures i incultes, valentes i impunes, solidaries i garrepes. Trepitjar la sorra i cridar: Ja no hi és!. Naim Caigué, desitjava ser l’Ulisses, retornar a casa i només ens queda el seu esperit. La imatge de la brillantor dels ulls color del foc del desert i el so de com la vida s’esgotava. No hi ha més. Som nosaltres i aquells que cobren la vida a la joventut, aquells que deurien ser immunes als nostres errors.

Intentem córrer però no podem, la mort acompanya per darrere la fam, que ens destrossa l’estomac. Córrer és l’única esperança de viure un nou demà. De fugir dels corruptes complidors de desordres. D’arribar on el veí de dalt del pis on vivíem fins ser bombardejats. Ell va ser el primer en fugir. Tenia que protegir a la jove Jalah. Com en Naim, veure plorar a un nen et treu l’alegria. Fer plorar a un nen, et converteix en immundícia.

Arribar però no passar. Hamlet amb la decisió presa amb antelació, per fastigosa gent a la que desitjar el que es mereixen suposa delicte. Assassins de raons i vida, perquè no deixeu passar l’alegria? Perquè us amagueu darrere murs mentre vanaglorieu de solidaris al construir escoles concertades? On sou aquells que prometéreu llum, mentre tot es fa fosc? On son les promeses de que es faria de dia, mentre la nit ens menja? Mantingueu-s’hi aturats. Espereu el nostre final que aviat arribarem. La nit és nostra i em guanyat. Per damunt de tot, no em perdut l’alegria, el somriure segueix dibuixat als nostres rostres, aquesta és la vostra primera derrota. Em fet nostra la mort. Em conviscut amb un món on les ones eren caigudes anhelant un futur millor. Vosaltres sou les que no enteneu res. Recordeu els nostres noms. Els nostres rostres són aquells que us fan despertar a les nits. Aquest món és de tots i els únics murs que ens aturaran seran els que construiran els nostres fills amb joguines.

Avancem, imparables, a banda i banda del mar ens trobareu, avançant. Perquè els que no tenen lloc a aquest mon són vostès. Els que maten i els que venen la mort. Comercieu amb les nostres vides, però el mercat va caure junt a la nostra por. Estem a les vostres portes, obriu o obrirem. Volem tornar a casa, ens l’heu robada. Torneu-la. Torneu la vida que eu tret amb les rialles als seients de cuir. De mar en mar ens movem, eternes, juntes, lluitant per fer complir les utopies que els nens es mereixen.

BENIMACLET - #6 SEGON ORIGEN

CATALÀ

#6 SEGON ORIGEN

Quan els somnis es compleixen, t’omplin de joia, son l’orgasme anímic més potent que pots viure, i el meu somni tenia noms i cognoms, un cabell llarg i ros, uns ulls grans que em recordaven als d’algun meravellós animalet, i uns llavis, que... m’hipnotitzaven saps? El meu somni es va complir un dimarts de Gener, les paraules buides van deixar pas o una proposta: cafè?. Era un líquid fastigós, mai havia aconseguit trobar-li un atractiu a la cafeïna, vingués d’on vingués i el cafè tenia una força i sabor agre que em llençaven cap al darrere. Però, el teu imant era més potent, molt més potent, m’atreia com el pol·len a l’abella o la mel a l’òs. I et vaig dir que si, que i tant, només desitjava veure’t i escoltar-te parlar de nou, sense una pantalla que transcrivís les paraules que em volies dir.

Va ser a la tarda, a una cafeteria propera al bar on ens havíem conegut unes setmanes abans i on, havíem compartit rialles i gestos junt a les teves amigues. També les trobe a faltar a elles i a aquella nit, com gaudirem i com m’agradaria tornar a gaudir així. Quan vaig arribar ja hi eres, asseguda, com quan anava al bar i et veia allí i suposava que acabaves de sortir de classe. Et vas aixecar, em vas donar dos petons i em preguntares que tal m’anava tot. No sabia ben be, que dir, el veure’t feia que se’m tallés la respiració. Només vaig gosar a soltar-te un “normal i tu?” sempre m’empentaves tu, anaves sempre al darrere per que em llences, volies despertar-me d’un somni etern de melangia auto contemplativa, i que sortís a ballar un tango en mig de la plaça la verge.

T’agraeix-ho tant que em donares la força per parlar amb tu, el riure allunya els problemes i ets la que més riure em provocava. Ens soltarem i explicarem històries del nostre passat i desitjos del nostre futur, mentre la gent, passava de banda a banda amb samarretes reivindicant canvis socials o de suport a grups dels que ni tan sols havia sentit parlar.

Va ser ja passada una llarga estona, quan s’apropava l’hora en que havíem quedat que els nostres camins es tornarien a separar, que, encara no se d’on, vaig traure l’orgull i la valentia de dir-te “m’agradaria que ens veiéssim més”. Crec que ni tu t’esperaves que sigues capaç de pronunciar aquelles paraules, d’aquí el dibuix del teu somriure al rostre. Quan vas acceptar-ho, fins i tot afegint “jo també ho desitjo molt” va ser com el sembrar una llavor. Notí que allí començava de nou, tindríem l’oportunitat de conèixer-se de debò, en profunditat i compartir experiències junts. Tocava ser amigues i m’anava a dedicar en cos i ànima per no decepcionar-te.

CASTELLANO 

#6 SEGUNDO ORIGEN

Cuando los sueños se cumplen, te llenan de alegría, son el orgasmo anímico más potente que puedes vivir, y mi sueño tenía nombres y apellidos, un cabello largo y rubio, unos ojos grandes que me recordaban a los de algún maravilloso animalito, y unos labios, que ... me hipnotizaba ¿sabes? Mi sueño se cumplió un martes de Enero, las palabras vacías dejaron paso a o una propuesta: ¿café? Era un líquido asqueroso, nunca había conseguido encontrarle un atractivo a la cafeína, viniera de donde viniera y el café tenía una fuerza y ​​sabor agrio que me tiraban hacia detrás. Pero, tu imán era más potente, mucho más potente, me atraía como el polen a la abeja o la miel en el oso. Y te dije que sí, que claro, sólo deseaba verte y escucharte hablar de nuevo, sin una pantalla que transcribiera las palabras que me querías decir.

Fue por la tarde, en una cafetería cercana al bar donde nos habíamos conocido unas semanas antes y donde, habíamos compartido risas y gestos junto a tus amigas. También las echo de menos a ellas y a aquella noche, como disfrutamos y como me gustaría volver a disfrutar así. Cuando llegué ya estabas, sentada, como cuando iba al bar y te veía allí y suponía que acababas de salir de clase. Te levantaste, me diste dos besos y me preguntaste que tal me iba todo. No sabía muy bien, que decir, el verte hacía que se me cortara la respiración. Sólo osé a soltarte un "normal y tú?" Siempre me empujabas, ibas siempre detrás para que me lanzara, querías despertarme de un sueño eterno de melancolía auto contemplativa, y que saliera a bailar un tango en medio de la plaza la virgen.

Te agradezco tanto lo que me diste, la fuerza para hablar contigo, la risa aleja los problemas y eres la que más risa me provocaba. Nos soltamos y explicamos historias de nuestro pasado y deseos de nuestro futuro, mientras la gente pasaba de lado a lado con camisetas reivindicando cambios sociales o de apoyo a grupos de los que ni siquiera había oído hablar.

Fue ya pasado largo rato, cuando se acercaba la hora en que habíamos quedado que nuestros caminos se volverían a separar, que, aun no se de donde, saqué el orgullo y la valentía de decirte " me gustaría que nos viéramos más ". Creo que ni tú te esperabas que fuera capaz de pronunciar aquellas palabras, de ahí el dibujo de tu sonrisa en el rostro. Cuando aceptaste, incluso añadiendo "yo también lo deseo mucho" fue como el sembrar una semilla. Noté que allí empezaba de nuevo, tendríamos la oportunidad de conocer de verdad, en profundidad y compartir experiencias juntos. Tocaba ser amigas y me iba a dedicar en cuerpo y alma para no decepcionarte.