jueves, 26 de enero de 2017

BENIMACLET - #5 SETMANES DE COMPLETAR EL PUZLE

CATALÀ

#5 SETMANES DE COMPLETAR EL PUZLE

El temps i amb ell, els dies, van passar, mentre les paraules volaven de telèfon a telèfon fruit d’ones que conjugaven com ningú, oracions en la meva ment inconnexes, i em permetien transmetre’t els meus sentiments d’una manera que la meva timidesa em permetia. Tu, asenties a tot, i m’explicaves banalitats.

Va ser un temps on no era capaç de trobar la màgia de la que parlen a l’inici de les relacions. Potser, això nostre, no era el que desitjava, potser, tan sols, t’havia caigut simpàtic aquella nit de dijous, un rostre curiós i divertit amb el que sortir a prendre alguna cosa de tant en tant, mentre vivies la teva vida, lliure, com tantes vegades m’havies explicat. Desitjava un conte de fades i tenia una drama intimista d’algun autor de Sarajevo o Praga. Sabia que el final en aquest tipus de cinema no acaba essent el més preciós possible, segurament acabis amb algun comandant general Serbi, el mateix que just abans hauria bombardejat el bloc d’edificis continu on solíem besar-nos al sortir de les recreatives que encara s’amagaven per la ciutat. I jo, doncs, m’esperaria Alen, o el que es pitjor, la mort en una presó per tindre una orientació sexual diferent a la que, el teu amic el general, li sembla correcta.


Sento divagar com ho faig, però intento ser sincera amb tu, amb el que pensava llavors del que seria la nostra història. Pots pensar que canviava molt d’opinió, que uns dies abans, creia en un verb conjugat en futur perfecte i ara, no sabia quina era la nova passa que tenia que fer. No hi eres, desconeixia on trobar-te, únicament em servia per mantenir la serenor el veure, constant-ment, aquella il·lustració de la pel·lícula on la bellesa s’encarnava en dos mons, absurds i intrigants, amb una noia, un gat i una porteta, que els connectaven. No podia deixar de mirar-la, em calmava, sentia que era amb tu, al teu costat, que t’importava, llavors creia en els somnis, fins que els ulls se’m tancaven, i els somnis de debò em transportaven a la realitat, a la cruenta realitat, que era una més, una entre tants.

CASTELLANO

# 5 SEMANAS DE COMPLETAR EL PUZZLE

El tiempo y con él, los días, pasaron, mientras las palabras volaban de teléfono a teléfono fruto de ondas que conjugaban como nadie, oraciones en mi mente inconexas, y me permitían transmitirte mis sentimientos de una manera que mi timidez me permitía. Tú, asentias en todo, y me cuentabas banalidades.

Fue un tiempo donde no era capaz de encontrar la magia de la que hablan al inicio de las relaciones. Quizás, lo nuestro, no era lo que deseaba, tal vez, tan sólo, te había caído simpático aquella noche del jueves, un rostro curioso y divertido con el que salir a tomar algo de vez en cuando, mientras vivías tu vida, libre, como tantas veces me habías contado. Deseaba un cuento de hadas y tenía un drama intimista de algún autor de Sarajevo o Praga. Sabía que el final en este tipo de cine no termina siendo el más precioso posible, seguramente termines con algún comandante general Serbio, el mismo que justo antes habría bombardeado el bloque de edificios continuo donde solíamos besarnos al salir de las recreativas que aún escondían por la ciudad. Y yo, pues, me esperaría Alen, o lo que es peor, la muerte en una prisión por tener una orientación sexual diferente a la que, tu amigo el general, le parece correcta.

Siento divagar como lo hago, pero intento ser sincera contigo, con lo que pensaba entonces de lo que sería nuestra historia. Puedes pensar que cambiaba mucho de opinión, que unos días antes, creía en un verbo conjugado en futuro perfecto y ahora, no sabía cuál era el nuevo paso que tenía que hacer. No estabas, desconocía donde encontrarte, únicamente me servía para mantener la serenidad el ver, constante-mente, esa ilustración de la película donde la belleza se encarnaba en dos mundos, absurdos e intrigantes, con una chica , un gato y una puerta, que los conectaban. No podía dejar de mirarla, me calmaba, sentía que estaba contigo, a tu lado, que te importaba, entonces creía en los sueños, hasta que los ojos se me cerraban, y los sueños de verdad me transportaban a la realidad, en la cruda realidad, que era una más, una entre tantas. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario