BENIMACLET - #4 FENT POBLE

#4 FENT POBLE

-      Aquí estan xapant, us faria prendre’s la darrera per aquí en algun parquet?

Aquelles paraules de Marina em van fer mal, el meu cor va patir un cop, el somni de estar totes dues soles i passar la nit juntes es va esvair. – Si clar, mola. No se’m va ocórrer dir res més, volia agradar-te, agradar-vos, era el meu intent d’integrar-me en aquest grup d’artistes. Vam pagar, i el l’aire fred d’aquella nit ens va empentar cap al nord, entrarem en els carrerons del barri, buscant un local petitó on seure i prendre’s alguna coseta.

Una plaça, un parc, una font, una església i una espècie de pub, tot d’una. Recordo encara l’ambient que vaig descobrir aquella primera nit, eren gent d’aquella que ara s’anomena “del rotllo” prenent cerveses a la fresca (i tant a la fresca), amb música de fons, una guitarra fent un ritme rumbero mentre la gent parlava de política, filosofia o sexe. Totes quatre ens vam quedar sorpreses al veure-ho, totes, menys tu, flor, aquesta era casa teva, era la vida que havies elegit, “són la meva gent” deies, i tant que ho eren, com et saludaven molts d’ells, amb fortes abraçades que em feien sentir gelós (maleïts gels). Va ser com conèixer-te a fons, a tu i a la teva família a la vegada (posteriorment comprendria que lo de família, era més real del que imaginava).

Mirí al cel, entre els edificis petits del barri es veien algunes estreles amagades entre tanta contaminació, “no es veu res per culpa del capitalisme” cridava algú al meu costat, jo, reia. Necessitava adaptar-me a aquesta nova situació. Mentre Naomy va aparèixer amb unes cerveses marca “el pitxeret” i vam brindar totes quatre per “gaudir de la nit al millor poble del mon”. Em vas enamorar amb aquelles paraules (si no ho estava ja). No s’és res si no s’és poble, Estellés de la meva vida, quants matins més m’acompanyaries, en els viatges per la nostra terreta. Brindem!

La nit queia, el rellotge ja havia donat la volta feia hores i la gent començava a marxar, i nosaltres quatre, poc podíem fer més que mantenir l’equilibri al aixecar-se d’aquell esglaó del parquet de la plaça. Érem un poema, trontollant-nos d’una banda a l’altra del carrer de la Murta. No entenc com vam sobreviure a tot l’alcohol d’aquella nit, com vam sobreviure a nosaltres mateixa i a les nostres divagacions i discussions, com aquella sobre colors i intensitats (PD: EL MAGENTA ÉS VERMELL).

Al arribar de nou a l’estació vam començar a acomiadar-nos, totes vivíem a prop, i tornàvem caminant a casa. Quan ja totes enfilàvem els nostres sostres, tu, com sempre, vas sorprendre’m, vas traure un paper, i me’l vas posar a la mà. En ell, un telèfon, un nom i una frase: “Espere compartir més nits així amb tu”.