BENIMACLET - #3 EN EL DIJOUS ENS TROBAREM

#3 EN EL DIJOUS ENS TROBAREM

Al acabar-me la cervesa, vaig alçar-me de la cadira, i recordo la mirada i el somriure que em vas llençar, vaig anar a dintre del bar i sentia com et reies per dintre, Al bany desprès de pixar, em mirava a l’espill que hi havia en front intentant agafar força per parlar-te. Notava com suava i com em queien les gotes pel rostre. Estava d’un vermell intens i el cap no era en mi, necessitava trobar-lo. Rebufava, pensava en tot el que estava vivint, en el que quedava per viure, en el que volia i en el que podia ser.

No penses, actua. Vaig sortir del bany, agafí de la barra les dues birres que havia demanat abans d’entrar al bany i aní directe a la teva taula on estaves amb altres 3 noies maquíssimes, però jo només tenia ulls per a tu. Vaig ajupir-me al teu costat mentre em miraves amb un rostre de felicitat i les teves amigues em miraven com quan veus a algú demanar-li matrimoni a la seva parella. – Vull veure’t més. Vaig dir, encara amb les cerveses a les mans. Et donà un d’aquells atacs que t’han t’agrada tenir de fer la pallassa. – Quant més vols veure’m?. Sort vaig tenir de la poesia, de les nits de soledat escrivint al jardí de casa l’avia, d’aquells moments on pensava en tu encara sense conèixer-te. – Vull convertir la setmana en un dijous etern. Les primeres paraules no es van entendre gaire (fruit dels nervis) o com a mínim les teves amigues no ho van sentir (em feia sentir més tranquil). Vas somriure, agafares una cadira de la taula que restava buida al darrere teua i demanares que vos acompanyés.

Noemy i Marina eres les dues noies que hi havia assegudes al teu costat. Les dues d’una estatura semblant a la teva però de dos estils totalment diferents, eren l’antítesi personificada i no entenia ben be com podíeu estar totes tres assegudes essent amigues, encara que tampoc entenia com tu i jo estàvem asseguts un a la vora de l’altre. Ens passarem la tarda-nit parlant d’art i música,  de quadres i estils artístics que desconeixia i d’altres que admirava, m’ensenyareu obres pintades per les vostres mans que em deixaren al·lucinada, de festivals de música als que desitjàveu anar, de viatges en caravana i paradisos llunyans.

Em van caure be, des de que les vaig sentir parlar, ho vaig entendre tot, us entenia, volia formar part d’això que anomenen alguns “grup”. Però sobretot, et volia a tu, volia quedar-me a soles amb tu. Però, no anava a ser així, com a mínim, no aquell dijous de Gener.