domingo, 15 de enero de 2017

BENIMACLET - #2 LA CONQUESTA DE LA NIT

#2 LA CONQUESTA DE LA NIT

Un nom de flor era la teva millor possessió, ho això m’explicaves, mentre t’examinava fixament amb la mirada, com si d’un robot de darrera generació es tractés. Parlaves de llibertat, de la màgia que suposa l’amor, de comprendre que estimar només té les barreres que tu mateixa li poses, que tan se vals sigui home o dona (dintre d’una diferenciació fastigosa de sexes), que som persones i tu estimes ànimes. Que no volies encadenar-te a res ni a ningú, i tampoc que ningú ho fes amb tu, que eres lliure, de fer el que et plagués, volies gaudir de la vida, no saps tot el que em fascinava allò que em deies.

La meva ment intentava analitzar cadascuna de les coses que m’explicaves, comparant-ho amb el meu propi pensament, carcel de unes idees que no deixava mai sortir més allà que al rebedor del cervell. Jo també volia ser lliure, però no aconseguia, em lligava a les persones, les necessitava a la vora, era una persona social i m’encantava viure rodejada de amics i amigues a les que estimar. Estimar i sentir-me estimat era l’objectiu, no volia que em donaren res, volia donar, ajudar, compartir. I t’escoltava, parlant de tot allò que tant havia desitjat, volia ser tu, no teu vaig a negar, eres la referència en que els nens i les nenes diuen voler ser de majors.

Vam fer un primer glop (bona paraula) a les nostres cerveses. Alçarem el cap i mentre els meus ulls es tancanven per intentar assimilar-ho tot en aquell breu instant, tu els obries com plats, mirant-me, analitzant-me com havia fet jo abans. Sentia que anaves molt per davant de mi, que sabies tot el que anava a passar i actuaves en conseqüència. Només volia calmar-me, poder mantenir una conversa normal entre dues persones i conèixer-te millor, els teus gustos, els teus anhels, les teves històries, i que em conegueres millor, que escoltares les meves vergonyes i els meus pocs moments bons.

Era un babau, per un instant, em va venir al cap aquella rauxa que em rodeja a la nit, ens veia a tu i a mi, a l’habitació de casa del teu pare, o al bany d’aquest mateix bar, sentint els teus llavis junt als meus, la teva pell suau i càlida perfecta per a nits d’Hivern com la d’avui. Et volia sentir aquella nit, els teus pits, les cuixes, el cel en l’infern en qualsevol espai d’aquest petit lloc al mon anomenat Benimaclet.

Crec que et vas assabentar dels meus pensaments i vas riure, Sentia que estaves a dintre del meu cap. Vaig fer altre glop. I per fi, gràcies a l’alcohol, van poder sortir algunes paraules de mi, preguntes típiques, no donava per a més, d’on ets, on vas, on vius, que fas, qui ets, tot per emmascarar que el que volia, era el teu telèfon, per veure’t altre cop, altra nit, altre matí. Però, em vas sorprendre “si vols veure’m més, dis-ho, i si no, en el dijous ens trobarem”. Et vas aixecar, em vas tocar el cabell amb la mà, agafares la teva cervesa i anares a la teva taula. Esperant que jo fera el meu pas, en aquest ball en el teatre dels meus somnis.

CASTELLANO

#2 LA CONQUISTA DE LA NOCHE

Un nombre de flor era tu mejor posesión, o eso me contavas, mientras me examinavas fijamente con la mirada, como si de un robot de última generación se tratara. Hablabas de libertad, de la magia que supone el amor, de comprender que amar sólo tiene las barreras que tú misma le pones, que da igual sea hombre o mujer (dentro de una diferenciación asquerosa de sexos), que somos personas y tú amas almas. Que no querías encadenarte a nada ni a nadie, y tampoco que nadie lo hiciera contigo, que eras libre, de hacer lo que quisieses, querías disfrutar de la vida. No sabes todo lo que me fascinaba lo que me decías.

Mi mente intentaba analizar cada una de las cosas que me contavas, comparándolo con mi propio pensamiento, carcel de unas ideas que no dejaba nunca salir más allá que el recibidor del cerebro. Yo también quería ser libre, pero no lo conseguía, me ataba a las personas, las necesitaba cerca, era una persona social y me encantaba vivir rodeada de amigos y amigas a las que amar. Amar y sentirme amado era el objetivo, no quería que me dieran nada, quería dar, ayudar, compartir. Y te escuchaba, hablando de todo lo que tanto había deseado, quería ser tú, no tu voy a negar, eres la referencia en que los niños y las niñas dicen querer ser de mayores.

Dimos un primer trago a nuestras cervezas. Levantaremos la cabeza y mientras mis ojos se cerraban para intentar asimilarlo todo en ese breve instante, tú los abrías como platos, mirándome, analizando cómo había hecho yo antes. Sentía que estabas muy por delante de mí, que sabías todo lo que iba a pasar y actuabas en consecuencia. Sólo quería calmarme, poder mantener una conversación normal entre dos personas y conocerte mejor, tus gustos, tus anhelos, tus historias, y que me conocieras mejor, que escucharas mis vergüenzas y mis pocos momentos buenos.

Era un tonto, por un instante, me vino a la cabeza aquella locura que me rodea por la noche, nos veía a ti y a mí, en la habitación de la casa de tu padre, o en el baño de ese mismo bar, sintiendo  tus labios junto a los míos, tu piel suave y cálida perfecta para noches de Invierno como la de hoy. Te quería oír esa noche, tus pechos, los muslos, el cielo en el infierno en cualquier espacio de este pequeño lugar en el mundo llamado Benimaclet.

Creo que te enteraste de mis pensamientos y reíste. Sentía que estabas dentro de mi cabeza. Hice otro trago. Y por fin, gracias al alcohol, pudieron salir algunas palabras de mí, preguntas típicas, no daba para más, de dónde eres, dónde vas, donde vives, que haces, quién eres, todo para enmascarar que lo que quería, era tu teléfono, para verte de nuevo, otra noche, otra mañana. Pero, me sorprendiste "si quieres verme más, dilo, y si no, en el jueves nos encontraremos". Te levantaste, me tocaste el pelo con la mano, cogiste tu cerveza y fuiste a tu mesa. Esperando que yo hiciera mi paso, en este baile en el teatro de mis sueños.

No hay comentarios:

Publicar un comentario