#2 LA CONQUESTA DE LA NIT
Un nom de flor era la teva millor possessió, ho
això m’explicaves, mentre t’examinava fixament amb la mirada, com si d’un robot
de darrera generació es tractés. Parlaves de llibertat, de la màgia que suposa
l’amor, de comprendre que estimar només té les barreres que tu mateixa li
poses, que tan se vals sigui home o dona (dintre d’una diferenciació fastigosa
de sexes), que som persones i tu estimes ànimes. Que no volies encadenar-te a
res ni a ningú, i tampoc que ningú ho fes amb tu, que eres lliure, de fer el
que et plagués, volies gaudir de la vida, no saps tot el que em fascinava allò
que em deies.
La meva ment intentava analitzar cadascuna de
les coses que m’explicaves, comparant-ho amb el meu propi pensament, carcel de
unes idees que no deixava mai sortir més allà que al rebedor del cervell. Jo
també volia ser lliure, però no aconseguia, em lligava a les persones, les
necessitava a la vora, era una persona social i m’encantava viure rodejada de
amics i amigues a les que estimar. Estimar i sentir-me estimat era l’objectiu,
no volia que em donaren res, volia donar, ajudar, compartir. I t’escoltava,
parlant de tot allò que tant havia desitjat, volia ser tu, no teu vaig a negar,
eres la referència en que els nens i les nenes diuen voler ser de majors.
Vam fer un primer glop (bona paraula) a les
nostres cerveses. Alçarem el cap i mentre els meus ulls es tancanven per
intentar assimilar-ho tot en aquell breu instant, tu els obries com plats,
mirant-me, analitzant-me com havia fet jo abans. Sentia que anaves molt per
davant de mi, que sabies tot el que anava a passar i actuaves en conseqüència. Només
volia calmar-me, poder mantenir una conversa normal entre dues persones i conèixer-te
millor, els teus gustos, els teus anhels, les teves històries, i que em
conegueres millor, que escoltares les meves vergonyes i els meus pocs moments
bons.
Era un babau, per un instant, em va venir al cap
aquella rauxa que em rodeja a la nit, ens veia a tu i a mi, a l’habitació de
casa del teu pare, o al bany d’aquest mateix bar, sentint els teus llavis junt
als meus, la teva pell suau i càlida perfecta per a nits d’Hivern com la d’avui.
Et volia sentir aquella nit, els teus pits, les cuixes, el cel en l’infern en
qualsevol espai d’aquest petit lloc al mon anomenat Benimaclet.
Crec que et vas assabentar dels meus pensaments
i vas riure, Sentia que estaves a dintre del meu cap. Vaig fer altre glop. I
per fi, gràcies a l’alcohol, van poder sortir algunes paraules de mi, preguntes
típiques, no donava per a més, d’on ets, on vas, on vius, que fas, qui ets, tot
per emmascarar que el que volia, era el teu telèfon, per veure’t altre cop,
altra nit, altre matí. Però, em vas sorprendre “si vols veure’m més, dis-ho, i
si no, en el dijous ens trobarem”. Et vas aixecar, em vas tocar el cabell amb
la mà, agafares la teva cervesa i anares a la teva taula. Esperant que jo fera
el meu pas, en aquest ball en el teatre dels meus somnis.
#2 LA CONQUISTA DE LA NOCHE
CASTELLANO
#2 LA CONQUISTA DE LA NOCHE
Un nombre de flor era tu mejor posesión, o eso
me contavas, mientras me examinavas fijamente con la mirada, como si de un
robot de última generación se tratara. Hablabas de libertad, de la magia que
supone el amor, de comprender que amar sólo tiene las barreras que tú misma le
pones, que da igual sea hombre o mujer (dentro de una diferenciación asquerosa
de sexos), que somos personas y tú amas almas. Que no querías encadenarte a
nada ni a nadie, y tampoco que nadie lo hiciera contigo, que eras libre, de
hacer lo que quisieses, querías disfrutar de la vida. No sabes todo lo que me
fascinaba lo que me decías.
Mi mente intentaba analizar cada una de las
cosas que me contavas, comparándolo con mi propio pensamiento, carcel de unas
ideas que no dejaba nunca salir más allá que el recibidor del cerebro. Yo
también quería ser libre, pero no lo conseguía, me ataba a las personas, las
necesitaba cerca, era una persona social y me encantaba vivir rodeada de amigos
y amigas a las que amar. Amar y sentirme amado era el objetivo, no quería que
me dieran nada, quería dar, ayudar, compartir. Y te escuchaba, hablando de todo
lo que tanto había deseado, quería ser tú, no tu voy a negar, eres la
referencia en que los niños y las niñas dicen querer ser de mayores.
Dimos un primer trago a nuestras cervezas.
Levantaremos la cabeza y mientras mis ojos se cerraban para intentar asimilarlo
todo en ese breve instante, tú los abrías como platos, mirándome, analizando
cómo había hecho yo antes. Sentía que estabas muy por delante de mí, que sabías
todo lo que iba a pasar y actuabas en consecuencia. Sólo quería calmarme, poder
mantener una conversación normal entre dos personas y conocerte mejor, tus
gustos, tus anhelos, tus historias, y que me conocieras mejor, que escucharas
mis vergüenzas y mis pocos momentos buenos.
Era un tonto, por un instante, me vino a la
cabeza aquella locura que me rodea por la noche, nos veía a ti y a mí, en la
habitación de la casa de tu padre, o en el baño de ese mismo bar, sintiendo tus labios junto a los míos, tu piel suave y
cálida perfecta para noches de Invierno como la de hoy. Te quería oír esa
noche, tus pechos, los muslos, el cielo en el infierno en cualquier espacio de
este pequeño lugar en el mundo llamado Benimaclet.
Creo que te enteraste de mis pensamientos y
reíste. Sentía que estabas dentro de mi cabeza. Hice otro trago. Y por fin,
gracias al alcohol, pudieron salir algunas palabras de mí, preguntas típicas,
no daba para más, de dónde eres, dónde vas, donde vives, que haces, quién eres,
todo para enmascarar que lo que quería, era tu teléfono, para verte de nuevo,
otra noche, otra mañana. Pero, me sorprendiste "si quieres verme más,
dilo, y si no, en el jueves nos encontraremos". Te levantaste, me tocaste
el pelo con la mano, cogiste tu cerveza y fuiste a tu mesa. Esperando que yo
hiciera mi paso, en este baile en el teatro de mis sueños.
No hay comentarios:
Publicar un comentario