CREACIÓ COL·LECTIVA

Despertar al carrer del ferotge nu i desprotegit del conjunt d’amigues que comporten la resistència de l’ànima de cadascun. Alçar-se d’aquell terra fred, sec fruit de no olorar la pluja des del Febrer ençà. Notar com la pell que protegeix la zona dels ronyons, l’única no coberta pels draps que anomenava roba, es separa del marbre que formava la gran porxada d’aquell 33 del riu d’asfalt del ferotge nu. La sensació de calfred que inundava cada matí el meu cos era espantós. Fins quan? - em preguntava.

La vida que m’havia tocat patir no era creació meva, no ho havia decidit així. Les meves decisions eren intranscendents en un mon on un covard invisible de la perifèria de la ciutat cosmopolita per excel·lència, es perden en el gran blau que banyava la costa. Vivia allí, un somni em deien. M’imaginava vivint al Senegal i pensava, com a mínim faria més calor i la gent segur que era més amable. Tant de bo visques al centre de l’estat carnisser per excel·lència, aquell que ven el menjar produït per una conjunció de factors entre persones i animals d’arreu del mon. Allí segur que estaria a alguna granja cultivant blat o rodejat de cabres.

Era una vida monòtona, aixecar-se de matí, agafar la cadira i donar voltes per una ciutat envellida de mentalitat, contant quatre històries de lluitador a canvi d’un cafè, un vi, o unes monedes per poder sobreviure un dia més. Esperava que alguna cosa canvies, però no hi feia res per contribuir-hi. Creia que allò era el que el destí m’havia guardat. Que no hauria acontentat a algun déu i que això era el seu càstig. Viure eternament en l’anonimat, sol i trist en la ciutat que plora al cel esperant resposta de la lluna.

Seia en aquella caira amb rodes (l’únic Ferrari que podria conduir mai), agafava l’instrument gitano i sortia a tocar, mentre cantava mil cançons de dones, plenes de metàfores. Un poeta sense metàfores està mort. Les fruites eren l’element que ho conjugava  tot, la dona i la seva força i el desig de la companya per un futur millor. Colors i fruites. Taronges amb matisos per curar de refredats absurds i que, si son fruit de nits màgiques com la de dissabte, benvinguts estan. 

Tot havia estat normal fins aquí, l’esperança no es perd mai, i el ser feliç i fer feliç és el millor dels objectius en aquest mon insolidari.

Passejar i escoltar: sopem? No es dubta, i tant. I d’aquell moment, de la ingesta d’aliments per fer un espectacle de l’obligació de sobreviure, a la nit, a compartir energia plegats, els tres, amigues eternes. La ciutat fosca i el riu de plors el vau poblar d’un vell jardí, preciós. Les flors que vam sembrar esperem que tinguin un fort creixement.  El ventilador de la guitarra sonava fort i més fort, a racons en carrers apartats i en banys amagats, es tractava de gaudir del moment. D’entendre que la vida son dos dies i que cada moment el podem transformar en màgic. Que tots vivim en el marbre de l’oblit i som nosaltres mateixa els que donem llum a la vida. Malgrat que a vegades, necessites d’amics i amigues al teu costat per ajudar-te.

Ens vam transformar en un corrent de vida conjunta, amb els entrebancs que surten al corrent del aigua, però sempre agrupades, sempre juntes, vivint en països màgics amb pardals voladors, reines malvades, i serps amb escaleres.

Juntes sempre. Per el que necessitem. Amb la guitarra de fons i el foc als cors.