Conscient de limitacions presents, esclato de
ràbia desitjant que tot acabi per mi i els meus. Aquesta és la cruenta realitat
a la que Posidó ens ha abocat: viure i morir anònimes als ulls dels déus.
Escoltar el cant de la sirena, apropant-nos a un final, sense dolor, objectiu
dels desesperats. La sal és l’única resposta al nostre crit de socors cap al
sol, menjador de les llunes que guien al etern retorn; al mode i espai
necessaris per ser feliços.
Ja som cinc centes i som mil, les que em decidit
no retrocedir, humilment. Assumim l’anonimat que la guerra del poder ens
imposa, i creuem el mar, figura de milers d’espills reflectint el fons i
allunyant l’objectiu. La mirada dels futurs empeny una bassa imparable, camí de
la terra dels culpables de la destrucció i foscor del nostre poble. La força de
les ones creix amb els crits de coratge dels tripulants.
Som un grup d’obligats a ser no-morts, a l’espera
de que el mar ens faci de botxí, seguint regnes llunyanes de tot, aïllades a
Yupi, als que se lis esgota el temps, massa llarg ja. Hi anem. Avancem en l’espera
dels que no ens aturarem, en la llarga nit al mar.
Amb l’anhel de veure terra, continent de
cultures i incultes, valentes i impunes, solidaries i garrepes. Trepitjar la sorra
i cridar: Ja no hi és!. Naim Caigué, desitjava ser l’Ulisses, retornar a casa i
només ens queda el seu esperit. La imatge de la brillantor dels ulls color del
foc del desert i el so de com la vida s’esgotava. No hi ha més. Som nosaltres i
aquells que cobren la vida a la joventut, aquells que deurien ser immunes als
nostres errors.
Intentem córrer però no podem, la mort acompanya
per darrere la fam, que ens destrossa l’estomac. Córrer és l’única esperança de
viure un nou demà. De fugir dels corruptes complidors de desordres. D’arribar
on el veí de dalt del pis on vivíem fins ser bombardejats. Ell va ser el primer
en fugir. Tenia que protegir a la jove Jalah. Com en Naim, veure plorar a un
nen et treu l’alegria. Fer plorar a un nen, et converteix en immundícia.
Arribar però no passar. Hamlet amb la decisió
presa amb antelació, per fastigosa gent a la que desitjar el que es mereixen
suposa delicte. Assassins de raons i vida, perquè no deixeu passar l’alegria? Perquè
us amagueu darrere murs mentre vanaglorieu de solidaris al construir escoles
concertades? On sou aquells que prometéreu llum, mentre tot es fa fosc? On son
les promeses de que es faria de dia, mentre la nit ens menja? Mantingueu-s’hi
aturats. Espereu el nostre final que aviat arribarem. La nit és nostra i em
guanyat. Per damunt de tot, no em perdut l’alegria, el somriure segueix dibuixat
als nostres rostres, aquesta és la vostra primera derrota. Em fet nostra la
mort. Em conviscut amb un món on les ones eren caigudes anhelant un futur
millor. Vosaltres sou les que no enteneu res. Recordeu els nostres noms. Els
nostres rostres són aquells que us fan despertar a les nits. Aquest món és de
tots i els únics murs que ens aturaran seran els que construiran els nostres
fills amb joguines.
Avancem, imparables, a banda i banda del mar ens
trobareu, avançant. Perquè els que no tenen lloc a aquest mon són vostès. Els
que maten i els que venen la mort. Comercieu amb les nostres vides, però el
mercat va caure junt a la nostra por. Estem a les vostres portes, obriu o obrirem.
Volem tornar a casa, ens l’heu robada. Torneu-la. Torneu la vida que eu tret
amb les rialles als seients de cuir. De mar en mar ens movem, eternes, juntes,
lluitant per fer complir les utopies que els nens es mereixen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario